dilluns, 18 de gener del 2016

HOMENATGE I RECORD A DAVID BOWIE (188a, 21/01/2016)

I don't know where I'm going from herebut I promise it won't be boring.

David Bowie.







La setmana passada feia classe a 2n de Batxillerat B i per dues vegades va emetre el telèfon mòbil, que havia oblidat apagar, el so droide dels sms. Vaig acabar la classe i vaig anar a veure quina promoció m'havia arribat tant d'hora a un terminal que roman normalment en silenci durant els matins. No hi havia cap promoció, els dos missatges deien que Bowie havia mort. Vaig començar a repassar cançons i pena alhora que anava sent conscient que aquell estrany anglès ens havia deixat per sempre. Bowie estava al meu imaginari des que vaig comprar, junt amb la meua germana, la nostra primera cassette de música. L'àlbum era Tonight, l'any 1984, un any orwellià. Buscàvem desesperadament una cançó que ens havia agradat molt a la ràdio o tal vegada a la TV. Una cançó de la qual no sabíem el títol i que, d'això n'estàvem segurs, havia d'estar present en aquest disc acabat de treure del forn, tal i com ens digueren en la tenda d'Alacant on el vam comprar. Recorde els nervis que passarem esperant que sonara aquell tema i la decepció final quan ens vam adonar que el nostre anglès inexistent no ens havia permés encertar amb les especulacions sobre els títols, la cançó no estava per cap de lloc. No havíem acomplit encara els 14 anys. Bowie entrava a doll en la nostra sang i sens dubte començava la intoxicació que fa que, quan ets jove, tot prenga el significat extraordinari que suposa la formació d'una persona que esdevindrà adulta. Com que la cançò no estava vam haver de comprar un altre treball anterior, Let's Dance, música de ball gravada l'any 1983, allà es trobava per fi <<Modern Love>>.

Vídeoclip oficial de <<Modern Love>>


I de Let's Dance, sense pensar-ho i quan l'economia ens ho permetia, a la resta de discs, per exemple a The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de 1972, i ací ja el primer aprenentatge seriós i que ens duria després al cinema. El disc era absolutament fabulós, ja no érem tan xiquets i podíem pensar amb més claredat i millor. La música animava els nostres descobriments vitals. <<Per a ser escoltat a volum màxim>> deia aquell L.P. de vinil en la contracoberta. I la nostra mare sabia què implicava deixar-nos sols a casa. Havíem descobert que 15 anys abans de l'any on ens trobàvem s'havien fet coses provocadores, extraordinàries, que fins i tot abans de nàixer nosaltres havia hagut vida interessant, i no sols interessant, sinó engrescadorament fascinant. Només quedava estendre aquella vibració a altres formes habituals explorades per la cultura popular del segle XX, això volia dir, sobre totes les coses, el cinema. Cap prejudici, per tant; si Bowie havia fet això abans que nosaltres nasquérem, el cinema o la pintura podien haver fet el mateix. I vam anar a descobrir-ho.

The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (Coberta L.P.)


Vam començar a mirar-ho tot, a encadenar els missatges, a cercar les fonts, i clar, a experimentar amb la música. L'experiment era Capilla Crixtina, un grup de música que tocava sempre amb un immens pòster de David Bowie darrere.

Per moltes raons Bowie ens fascinava, Igor Paskual ho ha definit a la perfecció en un article publicat després de la mort de Bowie al diari El Mundo i que du com a títol <<Gracias por salvarme la vida>>. Diu que mentre altres músics mostraven odi amb paraules agressives en l'època del punk, Bowie deia coses com <<dona'm les teues mans, eres meravellós>> ("Rock'N' Roll suicide"). I sí, Bowie ens parlava de Nietzsche, de Murnau i de com de bella podia ser l'estranyesa i de com d'estrany podien ser l'amor, el sexe i la vida. Era valent, no va deixar de fer el que ha de fer un artista, no conformar-se i continuar produint bellesa. Fins a aquest final tan extraordinàriament valent i dolorós, amb un últim vídeoclip amb el qual s'acomiada de tots i que es capaç de presentar-lo dos dies abans de morir (el dia del seu 69é aniversari) i que ningú se n'assabente que està contemplant l'adéu definitiu. El divendres ningú va saber interpretar l'encriptat, el dilluns tots ho vam veure amb la claredat de l'última de les veritats. No ens s'ho esperava ningú tret dels més propers a l'artista. Tal vegada perquè la multiplicació d'éssers que Bowie havia sigut des de l'inici ens havia fet creure que algú amb tants rostres i que venia de l'espai podria esquivar la dalla.

"Rock'N'Roll Suicide" l'última vegada que va ser tocada en directe per Ziggy Stardust (heterònim pessoà de David Bowie)

Yo, Cristina F. (1981, RFA, 128min) és una descarnada pel·lícula de culte sobre la caiguda d'una joveníssima xiqueta en el món de l'heroïna, al Berlin separat pel mur. Bowie apareix fent de David Bowie i la seua música és omnipresent, inclosa una versió parcialment en alemany de <<Heroes>>. És una pel·lícula dura que mostra la supremacia de l'heroïna com a droga devastadora entre la joventut dels anys 70. La propera projecció la dedicarem a la millor pel·lícula en la qual participa Bowie com a actor, Merry Christmas Mr. Lawrence. 



DIJOUS, 21 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dimecres, 6 de gener del 2016

ELS AMORS DIFÍCILS: "M. BUTTERFLY" de David CRONENBERG. (187a, 7/01/2016)

Comencem l'any amb l'última pel·lícula del cicle dedicat als amors difícils amb M. Butterfly (CAN, 101min)una pel·lícula del director canadenc David Cronenberg. M. Butterfly explica la història d'un diplomàtic francès, René Gallimard, interpretat per Jeremy Irons (tot un plaer sentir la veu de l'actor britànic, per cert), destinat a la Xina i enamorat perdudament de l'estrella de l'Òpera de Beijing, Song Lilign. Gallimard creurà durant 20 anys que ha trobat a la dona dels seus somnis, però l'espionatge i altres dificultats inesperades posaran a prova el seu amor de manera sorprenent. Normalment és habitual trobar pel·lícules d'èxit adaptades al teatre, aquesta vegada trobem el camí invers, la pel·lícula adapta una obra de teatre amb gran èxit  a Broadway (escrita per David Henry Hwang, responsable també del guió d'aquest film).



Cronenberg és un director ben peculiar, les seues obres s'han destacat per abastar alguns dels elements més enigmàtics i de vegades morbosos de l'existència humana relacionats amb la violència i el desig, així per exemple Videodrome (1983), eXistenz (1999), que exploren la relació dels humans amb la tecnología. Spider (2002), que explica una història des del punt de vista d'un esquizofrènic, Promesas del este (2007), una recreació de la nova violència vinguda dels països de l'est d'Europa o també Un método peligroso (2011), que reconstrueix les relacions entre Sigmund Freud i el seu deixeble Carl G. Jung i que vam projectar al cineclub en el seu moment.



M. Butterfly és un film intrigant que narra amb delicadesa i contenció una història basada en fets reals. Una realitat d'aquelles que de vegades supera la nostra capacitat d'imaginar.

tràiler en anglés.

DIJOUS, 7 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.