divendres, 17 de juny del 2016

ÚLTIMA SESSIÓ!!! "LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE + RUFUFÚ" (201a i 202a, 21/06/2016)

I bé, fins ací arriba la feina del cineclub. Aquest any hem projectat 22 pel·lícules, 4 o 5 més del que normalment projectàvem cada curs. Acabem de superar les dues-centes projeccions i ens acomiadem amb dues comèdies meravelloses. La primera a petició d'Àngel Juan, amb qui hem compartit tantes sessions de cinema, treball, amistat i recerca d'or. La leyenda de la ciudad sin nombre (USA, 1969, 165min) és un film del director Joshua Logan que ens explica les aventures i l'amistat de dos homes que viuen en una ciutat autònoma i sense nom, una ciutat on els seus habitants han de fer-se les seues lleis, on abunda l'or i la testosterona i on l'amistat està per damunt de tot altre sentiment, excepte del whisky. El que comença com un western es descobreix de seguida com una comèdia musical amb números mítics i una cançó que no s'oblida, no sé si perquè la canta Lee Marvin o perquè la seua melodia està perfectament dissenyada per a acoblar-se dins de la nostra memòria musical. El fet és que jo vaig veure la pel·lícula fa trenta anys i la recorde perfectament.



Ben Rumson (Lee Marvin) és un bevedor compulsiu, però també una estrella errant, estima la seua dona, a qui va comprar a un predicador, però ha d'inventar la seua llei per a sobreviure a un món ple d'or i d'incerteses, sobretot perquè a la ciutat no hi ha més habitants femenins i perquè el seu amic Socio (Clint Eastwood) està enamorat d'ella. Rumson va salvar la vida de Socio, així que la cosa no està precisament fàcil. Una delícia per a desfer-se dels tòpics sobre els musicals i les pel·lícules de l'oest. El cinema sempre estarà per damunt dels gèneres.

Després, com és habitual, farem el sopar de pa i porta al pati de l'institut i allà, després de cantar-li a Àngel la cançó de Lee Marvin que haurem aprés a la pel·lícula, veurem Rufufú (ITA, 1958, 100min), de Mario Monicelli. Rufufú (I soliti ignoti, és a dir, els desconeguts de sempre) és una comèdia italiana que marca el pas del neorrealisme a la comèdia amb caràcter social. Monicelli va aconseguir ací una obra rodona. Uns pobres desarrapats habitants dels barris perifèrics de la ciutat decideixen posar en marxa el seu enginy per a donar la volta a la condició miserable de les seues vides en una Itàlia que es recupera de les ferides de la guerra. Els millors actors del cinema italià, en estat de gràcia, aconsegueixen una pel·lícula tendra amb escenes memorables. L'orfe que té tres mares, il capo vengut a menys, l'avi sense dents i sempre famolenc, l'espavilat galà (V. Gassman) i el fotògraf frustrat (Marcello Mastroianni). Tots ells confabulats per a donar el gran colp.



Rufufú va tenir una segona part i diverses pel·lícules van intentar seguir les seues passes en el territori de la comèdia amable sobre les classes populars. A Espanya per exemple hem de recordar Atraco a las 3 (1962) de Pedro Masó i molts anys més tard tota la primera part de Granujas de medio pelo (2000) de Woody Allen. Això vol dir que alguna cosa hi havia a I soliti ignoti que no va deixar d'alimentar la gran pantalla. Rufufú va ser la nostra projecció número 3, la vam projecta a l'aula de música, que era on muntàvem el dispositiu cada sessió. Era el dia 4 de novembre de l'any 2004, aleshores no tenia més objectiu que acabar el curs posant pel·lícules, i sí, el vam acabar. Avui, 199 pel·lícules després, m'ha semblat bé, per primera vegada i última, repetir-ne una. Espere, com sempre, que la gaudim.


Moltes gràcies per haver-nos permès arribar fins ací.

Salut, cinema i bon estiu per a tots!

Josep.


tràiler en anglès de La leyenda...


DIMARTS, 21 DE JUNY, A LES 18.00, LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE, A LES 21.00 SOPAR AL PATI I A LES 22.30, RUFUFÚ.

Us deixe unes recomanacions per al parèntesi d'estiu del Sr. Gasset Dubois.





dimarts, 7 de juny del 2016

PROJECCIÓ 200a: "ASCENSOR PARA EL CADALSO" (9/06/2016)

Estem acabant la temporada del cineclub i com mai sabem que ens proveirà l'estiu i per si de cas ens hem posat a la feina i hem arribat ja a la pel·lícula 200a. Hem apostat pel gran director Louis Malle, de qui hem vist ací les magnífiques Adiós, muchachos (1984) i Milou en mayo (1990). Ara celebrem aquesta projecció assenyalada amb la seua primera pel·lícula en solitari, Ascensor para el cadalso (FRA, 1957, 88min). Un clàssic del cinema negre francès i, en general podríem dir que del cinema negre de tots els temps. El tema del film és clàssic, el crim perfecte per a poder consumar l'amor frustrat per un matrimoni inconvenient. Els directors s'han vist seduïts per aquesta violència domèstica barrejada de passions desbordades o manipulacions quasi impossibles. Algunes d'aquelles grans pel·lícules han passat per la nostra pantalla, com per exemple Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958), Perdición (Billy Wilder, 1944) o Sangre Fácil (Joel Coen, 1984). Altres com El cartero siempre llama dos veces, Las diabólicas o Crimen Perfecto han quedat per a una altra ocasió.



Louis Malle va dirigir aquesta petita joia amb només 25 anys i va contar amb la bellesa d'una de les muses de la nouvelle vague com era Jeanne Moreau. El cinema plantejava a França possibilitats de renovació formal. Als EE. UU. continuaven produint-se clàssics fantàstics, però a les pantalles europees el cinema prenia un aire diferent. Ací Malle va fer un ús de la música que va causar sensació, va encarregar la banda sonora de la pel·lícula a Miles Davis, un músic excel·lent i que amb 31 anys era aleshores un música reputat. Malle era un gran entusiasta del jazz. La banda de Davis va contar amb el  gran contrabaixista francès Pierre Michelot i amb els músics dels seus mítics concerts a París. La trompeta de Davis encaixa a la perfecció amb les imatges (i també, tot siga dit, sense elles).

Coberta del disc publicat per Fontana Records


En fi, amics, dues-centes pel·lícules en Versió Original amb subtítols a un institut de Secundària, amb fitxes, comentaris i tertúlia posterior. 11 anys de cinema ininterromput a l'abast dels nostres alumnes, dels nostres professors i professores i del poble. Un intent d'acostar el cinema i la cultura cinematogràfica a tots vosaltres. Continuem trobant-nos ací almenys dues pel·lícules més. Salut!


Davis improvisava la música mirant les imatges, 
a la manera en què es feia en el cinema mut.


DIJOUS, 9 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dilluns, 30 de maig del 2016

PROJECCIÓ 199: "CIUDAD DE DIOS" (199a, /06/2016)

Cidade de Deus (BRA, 2002, 130min) és una excel·lent pel·lícula del director brasiler Fernando Meirelles que explica la història d'una coneguda favela de la ciutat de Rio de Janeiro des de finals de la dècada dels anys 60 del passat segle fins els començaments dels anys 80. Durant aquests anys el lloc es va convertir en un dels més perillosos del món, amb una constant presència de les armes i de les drogues. Aquesta combinació de violència, misèria i substàncies prohibides van fer que l'immens barri quedara fora del territori de l'estat. De fet així ocorre als llocs on el narcotràfic és l'amo i senyor, com en alguns indrets de Mèxic. Brasil era un gegant amb peus de fang, la dictadura militar iniciada després del colp d'estat contra un govern d'esquerres i sostinguda i propiciada pels EE. UU s'havia iniciat l'any 1964 (va durar fins 1985). Els pobres no eren ben rebuts a dintre de les ciutats i la lluita contra la pobresa va consistir en aïllar-los en ghettos on no hi havia més llei que les armes i els capos mafiosos. En aquella situació els xiquets no tenien més eixida que empunyar les armes i seguir el model de conducta dels seus majors. Reis als 15 anys, morts abans de complir els 20.



Ciudad de Dios ens explica la història -basada en fets esdevinguts- d'alguns d'aquests joves que han de sobreviure a la violència dels iguals i a la dimissió dels poders de l'estat, que fa temps que ha deixar de considerar-los part del contracte social. Així les coses cadascú se les ha de compondre com pot. Buscapé, Ze Pequenho, Cabeleira i altres ens deixen bocabadats amb les seues interpretacions i amb la vida que palpita dins d'ells.

A la darrera projecció aprenguérem qui era i com havia viscut el fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Ara veiem a altre fotògraf, perquè Buscapé vol ser fotògraf, i el veiem davant d'una de les realitats socials que va moure sempre el cor i la vida de Salgado. La desigualtat, la misèria i la necessitat de tenir cura dels humans i els projectes que ens duen endavant. Veiem també un cas fantàstic de salvació per l'art.

I tot açò en un Brasil sotmés a la dictadura militar. Alguns diuen que almenys aquests ciutadans sabien el que hi havia i que això és molt. No està malament com a discurs humanista. A Brasil els poders fàctics acaben de destituir a la presidenta Rousseff. I no ho han fet de qualsevol manera. Quan alguns representants del parlament brasiler votaren en favor de la seua destitució ho feren brindant pels militars del 1964 i oferint a aquell règim aquesta victòria. Per prendre nota hauria de ser. Però açò ens ha passat desapercebut ací al nostre país. No ens hem d'estranyar, és Brasil, no Venezuela.



DIJOUS, 2 DE JUNY, A LES 17.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 9 de maig del 2016

"LA SAL DE LA TIERRA" (198a, 12/05/2016)

per Ángel Juan.


Josep em digué que anava molt mal de temps per escriure la ressenya. No recorde. Crec que era perquè ara és temporada de fires (de llibres). Jo li havia insistit molt, quan la peli estava al cinema, perqu no se la perdera. Salgado és un dels meus mites com a fotògraf. Ara no tenia excusa per dir-li que no. Supose que la meua expressió va deixar vore el meu pensament. Com dimonis conte de què va aquest documental? No sé si s'adonà. No et preocupes, em va dir, sempre puc fer alguna cosa per eixir del pas. No, ho faig jo, li contestí, traduint mentalment la “seua alguna cosa per eixir del pas” al llenguatge dels meus limitats recursos: sinopsis, biografia de Salgado, referències tècniques...

Que lluny en el temps queda ara aquesta conversa de fa sols quatre dies. Arribí al Pare Arques al 1992 i dijous passat vaig saber que el proper curs ja no hi estaré. Treballaré a l'IES del barri de València on visc. No puc deixar de sentir que la deessa em protegeix. Quan la meua existència se m'apareixia presonera en el túnel d'una supervivència basada en la indiferència, en intentar no adonar‑me del que passava al meu costat, en assumir fins a les últimes conseqüència eixe tan racional principi de separar el teu treball de la teua vida i les teues passions, quan ja no tenia cap esperança de trobar una eixida, se m'obri la possibilitat de començar en un altre lloc.
Ara, davant del canvi, la percepció de la meua historia personal manca de qualsevol eix temporal, és un calidoscopi de records en el qual esdeveniments de molt diferents èpoques estableixen sorprenents converses. I entre ells, com xicotetes estelles, formant una miríada d'espills, les pel·lícules.
No tinc una relació intel·lectual amb el cinema. Simplement li dec molt de la vida que he sigut capaç de viure. Recorde les primeres arribades a l'alba a casa dels meus pares. La seua incredulitat malgrat la total confiança que sempre varen tindre en mi. Com és possible passar-se tota la nit parlant de pel·lícules? Per descomptat que buscavem diversió tant en el cinema com en la nit. Però les autèntiques joies dels nostres records eren aquelles converses en les quals les paraules es convertien en intrèpides exploradores de les nostres ànimes. I tinguérem la immensa sort de descobrir que en ocasions, les claus que obrien les portes als llocs més recòndits, responien a un codi secret que es podia desblocar sense necessitat de conèixer‑lo, simplement parlant de pel·lícules, deixant-te portar, sense cap restricció moral o intel·lectual, pel joc de vore't reflectit als personatges.

En aquest moment, per a mi, no podria haver cap millor que aquesta per tornar a practicar allò que, molt temps després, descobrí que es dia catarsis. Quan a la teua vida apostes per crear bellesa i converteixes la teua feina en una passió t'arrisques a sofrir derrotes molt doloroses. Quasi és impossible sortir-se indemne. La sempiterna conjura de la incompetència, el servilisme i la desídia sorgeix quan menys t'ho esperes i és capaç de desencadenar les pitjors forces destructives que pugues imaginar. I aleshores, quan l'anima se t'ha trencat, sols tens una opció. D'això va aquest documental.



La sal de la tierra (FRA, b/n i color, 100min), dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. 


DIJOUS, 12 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

TRÀILER VOSE

dimarts, 26 d’abril del 2016

MÉS EUROPA. ROBERTO ROSSELLINI: "IL GENERALE DELLA ROVERE" (197a, 28/04/2016)

Ens acostem a la projecció 200a i encara no hem dedicat una projecció a un dels grans directors del cinema italià com va ser Roberto Rossellini. Sempre he volgut projectar Germania, anno zero (1948), un brutal film sobre l'Alemania de postguerra que entraria dins de la categoria de l'anomenat neorealisme italià. He pensat també en Roma, città aperta, (1945), un film imprescindible sobre l'alliberament de Roma dels nazis. He triat, però, un film posterior, més complex i potser no tant conegut com és el cas de Il Generalle della Rovere (ITA, 1959, 118min). L'acció és ben curiosa i la forma en què es desenvolupa el film no ho és menys. Els alemanys es troben en retirada després del desembarcament americà en el sud del país. Els nazis, que controlen encara Gènova, obliguen a un vividor i estafador que ha tret profit de la guerra a fer-se passar per un militar antifeixista. Bertone, així es diu el personatge que encarna el també director Vittorio de Sica, acaba prenent-se el paper massa seriosament. La història l'explica Indro Montanelli en una novel·la.



Rossellini no va considerar aquesta com una de les seues millor pel·lícules, però el trets del seu cinema es troben en la cinta de manera inconfusible i el personatge que composa de Sica resulta inoblidable. Tot un tour de force al voltant del concepte de la identitat i de la importància de reflexionar sobre qui som i qui volem ser. Més encara en circumstàncies de màxima exigència moral com és el cas d'un conflicte bèl·lic. Una ocasió única per a recuperar un clàssic en pantalla gran. Buscant informació sobre la pel·lícula trobe que va ser emesa per TVE-2 un dijous 14 de març de 1984. Aleshores no hi havia més que dos canals de televisió. No sé què degueren estar passant per TVE-1, però, podeu imaginar-vos l'audiència que tindria la pel·lícula. La multiplicació dels canals de televisió avui, lluny d'ampliar l'oferta i permetre que un film com aquest estiga en primetime en una televisió en obert, ha expulsat del tot la possibilitat de trobar-se amb Rossellini. Doncs el dijous, també el dijous, estarem uns quants amb della Rovere.

ç





I també m'he trobat a J. C. Monedero utilitzant la peli per a parlar del paper de Pedro Sánchez després de les eleccions. Era, clar, l'1 de febrer. Avui ja sabem que anirem a les eleccions. El vídeo de Monedero conta el final de la peli (SPOILER!!), així que prudència si no l'heu vista. Si voleu, ja voreu el vídeo després.


DIJOUS, 28 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA



dilluns, 11 d’abril del 2016

EUROPA, EUROPA... (194a, 195a, 196a; 14/04/2016)

L'any 1996 va morir el cineasta polonès Krzysztof Kieślowski. Tenia 54 anys i havia anunciat que es retirava després de rodar tres fantàstiques i enigmàtiques pel·lícules que volien ser un homenatge o una reflexió visual al voltant dels valors del continent europeu encarnats en la bandera tricolor francesa. Aquests valors republicans que provenen de la revolució de 1789 i que avui es troben greument amenaçats pel mateix parlament europeu que teòricament hauria de defensar-los. La llibertat, la igualtat i la fraternitat eren per a Kieslowski els colors de la bandera francesa, el blau, el blanc i el vermell. La trilogia va contar amb magnífiques actrius, tres papers femenins que representaven la sensibilitat i la bellesa que era ja una marca de la casa en pel·lícules com La doble vida de Verónica, amb Irène Jacob, protagonista de Rojo. 

Al nostre cineclub teníem ganes de donar-nos el plaer de veure les últimes pel·lícules de Kieslowski. Volíem retre homenatge (i aquest any ja n'hem fet algun, d'homenatge) al cineasta polonès, però també als valors en decadència d'aquesta Europa tan desconeguda, tan a vora de l'abisme, tan lluny de l'esperit que la va veure nàixer. I hem pensat fer-ho així en gran, recuperant l'esperit de les maratons de cinema i projectant les tres pel·lícules seguides. Potser és una bogeria passar tota una llarga vesprada d'abril davant de la pantalla en un institut de secundària i mirant pelis en VOSE, però ens han vingut ganes a més perquè coincideix amb l'aniversari de la nostra República (14 d'abril). I també perquè volem arribar a la projecció 200a en acabar el curs, per si de cas hem de deixar aquest cineclub i així podem fer-ho amb una xifra redona.




Farem descansos breus entre les pel·lícules i començarem a les 16. Per descomptat que cadascú pot enganxar-se i deixar-ho en el moment que vulga o li vinga de gust. Nosaltres hi serem tota l'estona perquè ens agrada el cinema i la llum del projector.

Tres colores: Azul (FRA, 1993, 98min). Juliette Binoche fa front a la mort del seu marit i ha de conquerir una llibertat  que no havia previst. Tres colores: Blanco (FRA, 1994, 92min). Karol està enamorat de Dominique (Julie Delpy) , però ella l'abandona. Ell torna al seu país però vol restablir la igualtat en una relació desigual. Tres colores: Rojo. (FRA, 1994, 99min). Valentine (Irène Jacob) salva la vida d'un gos atropellat per ella mateixa. El propietari resulta ser un jutge jubilat que es dedica a espiar els veïns. El que comença com una relació molesta acaba reconeixent que, per sota les diferències humanes, circula de vegades una estranya corrent de fraternitat. Com es pot intuir, una versió absolutament lliure dels valors republicans.

Només la banda sonora de Zbigniew Preisner ja paga la pena. 




Ací una mostra de les tres pel·lícules.

DIJOUS, 14 D'ABRIL A LES 16.00, AZUL


A LES 18.00, BLANCO.

A LES 19.50, ROJO.


A L'AULA D'AUDIOVISUALS.

IES PARE ARQUES.

divendres, 18 de març del 2016

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA: "GUERRAS SUCIAS" (193a, 22/03/2016)

Tornem al cicle que vam titular <<Cròniques de la veritat oculta>>. Després del fantàstic documental sobre Snowden que vam veure a la projecció 191a (Citizenfour) va ocórrer que Snowden va ser entrevistat per al programa d'Ana Pastor ("El Objetivo") i l'entrevista resulta, com el documental, molt interessant.

Nosaltres continuem descobrint a través del documental alguns dels assumptes més desconeguts i també més impactants de la guerra que EE. UU. lliura contra altres països amb el terrorisme com a rerefons. Ara amb Guerras sucias (USA, 2013, 87min)


Ampliarem aquesta informació durant el cap de setmana, però per a que esteu avisats, el dimarts hi haurà pel·lícula. Al lloc de sempre i a l'hora de sempre, les 18.00.

ací en teniu una petita mostra de l'assumpte

DIMARTS 22 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.




dissabte, 5 de març del 2016

PROJECCIÓ ESPECIAL PEL DIA DE LA DONA (8 DE MARÇ): "UNA PISTOLA EN CADA MANO" de Cesc Gay. (192a, 10/03/2016). CASA DE LA JOVENTUT.

Aquesta setmana dediquem una projecció extra -la nostra projecció 192a- al dia internacional de la dona, que se celebra el 8 de març. La pel·lícula que projectarem ben bé podria integrar-se dins del nostre cicle "Cròniques de la veritat oculta". Tot i que no és gens ocult que quan la societat pensa que ha de dedicar un dia mundial a alguna causa és tot un símptoma per pensar que la causa no va bé. I així és. L'ideal d'emancipació femenina no és de cap manera nou, però la història sembla que s'encabota en passar de forma tan summament lenta que no és difícil desesperar. Així ho estem vivint amb el martelleig continu de les notícies sobre la violència que sacsegen continuadament les nostres consciències. Que mitja part de la humanitat s'entossudisca en fer-li la vida impossible a l'altra meitat és subjecte d'una investigació que ben mereix als millors o a les millors analistes de la psique.

Proposar Una pistola en cada mano (ESP, 2012, 95min) per a celebrar o pensar el dia de la dona pot resultar enormement peculiar si tenim en compte que es tracta d'una pel·lícula dirigida per un home i que tracta de sis històries particularment masculines. A saber, sis homes en la mitjania d'edat que viuen i veuen com les seues vides estan lluny de ser del tot estables. Per tant, molta testosterona. Si afegim que aquest debat damunt està proposat per un altre home aleshores la cosa qui sap si pot ser insostenible.



Una pistola en cada mano està dirigida per Cesc Gay, a parer meu un dels més intel·ligents cineastes en actiu al nostre país. Es tracta d'un film coral, amb els avantatges i limitacions que té explicar moltes històries dins d'una pel·lícula. Els protagonistes ens donaran una visió parcial dels problemes als quals s'enfronten les dones en haver de conviure i resoldre les seues relacions amb individus com aquests, mancats segurament d'una certesa moral per a les qüestions referides al viure. No es tracta, aleshores, d'una pel·lícula que tracte la situació global de la dona en aquest començament del segle XXI, ni tan sols que aborde algunes qüestions fonamentals referides a l'univers femení i el treball, la família o el poder. En canvi sí que tracta de les relacions amoroses i, en fer-ho des del punt de vista de l'altre, ens pot servir per a pensar en comú quines són les expectatives que homes i dones ens fem respecte de la bàsica qüestió de l'amor. Intente defendre que per a definir les qüestions relatives al gènere és imprescindible comptar i analitzar què passa en l'altra part. Quines creences habiten l'univers del gènere masculí (un gènere construït, com ocorre amb el femení, si seguim a Simone de Beauvoir) i perquè aquestes creences suposen una visió parcial i insatisfactòria en general per a l'altra part.




Els homes hem participat del contracte social emancipatiu que les societats occidentals venim desenvolupant des de l'inici de la modernitat i la il·lustració. Però aquest discurs amb pretensions universalistes ha sigut especialment virtuós a l'hora de deixar-se a la vora de l'autopista dels drets una quantitat tan gran de membres de l'espècie que sens dubte és lícit preguntar-nos per les vertaderes intencions d'aquest pretés universalisme. Les dones han estat i encara estan sent víctimes d'aquest menyspreu intel·lectual i psicològic. I seria graciós, si no fóra també dramàtic, que aquest menyspreu vinga de la part masculina, una part encastellada en la posició poderosa, però que cada vegada amb més evidència demostra les seues mancances i debilitats. És hora (era hora fa molt de temps) que el contracte social arribe realment a ser el que està dins del seu esperit, i abandone la feixuga estructura patriarcal amb la qual les dones (i per descomptat també els homes) no deixem de convertir-nos en víctimes, la major part de les vegades inconscients, d'aquest vestit estret amb el qual vam viure el nostre bateig social.



DIJOUS, 10 DE MARÇ, A LES 19.30, A LA CASA DE LA JOVENTUT DE COCENTAINA.
PEL·LÍCULA + DEBAT. 


dilluns, 29 de febrer del 2016

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA: "CITIZENFOUR" (191a, 3/03/2016)

Per Ángel Juan


Aquest dijous ens enfrontem a un documental que és una part d'aquestes cròniques de la veritat oculta que donen títol al nostre cicle. Citizenfour (USA, 2014, 114min), està dirigit per Laura Poitras i ha sigut multipremiat. Explica la història -encara no finalitzada- d'Edward Snowden. Com que guanyà l'Oscar al millor documental no vaig a qüestionar catalogar-la com a tal, però com tota gran pel·lícula es resisteix a ser catalogada sol en un gener. També és un thriller, una d'espies i una biografia. És possible tot això dins d'un documental? Sí, perquè no es tracta d'una reconstrucció dels esdeveniments que narra, els fets ocorren en directe, en temps real, mentre es filma. És d'aquesta manera que el documental, sense deixar de ser-ho, es transforma en una filmació d'una realitat amb una capacitat de sorprendre que pot competir amb en el més sofisticat dels guions d'intriga i aventures.



I quina és eixa realitat? Fa poc vaig llegir una reflexió d'un espia retirat. Dia que ara en Facebook, tots nosaltres, de forma voluntària, fem el treball que abans cap servei d'espionatge ni somniava ser capaç de fer. Però clar, com eixe treball ja el tenen fet, es dediquen a altres coses. Imagineu si a tot allò que publiquem als quatre vents ajuntarem tots els correus electrònics, tots els missatges de text, totes les converses telefòniques, tots els WhatsApp, tots els llocs d'internet que visitem... I si això no fóra suficient, les converses privades que tenim prop d'un mòbil, en front de la televisió o l'ordinador, fins i tot quan estan apagats... I a més a més, els nostres desplaçaments, moviments bancaris, llibres que llegim...
I de deveres que és un documental? No és una pel·lícula de ciència ficció? No, per sort per a mi, que no m'agrada molt la ciència ficció, d'aquest gener té poc, jo diria que res.




DIJOUS, 3 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA




dimarts, 16 de febrer del 2016

"TAMBIÉN LA LLUVIA" d'Iciar Bollaín, dins del cicle: CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. (190a, 18/02/2016)

Deixem a David Bowie, que deu ser ara mateix explorant in situ les ones gravitacionals en algun racó perdut d'aquest univers d'estrelles titil·lants i agafem amb força un nou cicle. Cròniques de la Veritat Oculta és el títol d'un dels millors llibres de contes de la literatura catalana, del gran Pere Calders (1912-1994) i serà ocasió per a nosaltres de descobrir alguns assumptes que la realitat de vegades ens amaga i el cinema ens dóna a conéixer, amb el gènere documental i també amb el gènere de ficció. Aquesta primera pel·lícula, También la lluvia (ESP, 2010, 104min)  pertany al terreny de la ficció, i, tanmateix, parla ben clar del paper de les multinacionals quan entren en el negoci dels béns de primera necessitat perquè té com a rerefons la batalla de l'aigua que una comunitat boliviana va lliurar contra l'empresa nordamerica Bechtel.

La pel·lícula està dirigida per Icíar Bollaín, de qui acabem de veure aquest mateix any Te doy mis ojos. Ací trobem uns cineastes espanyols que van a Bolivia a rodar una pel·lícula sobre l'odissea dels primers viatgers castellans a Amèrica i el tracte que donen als indígenes. Bolivia representa aleshores l'illa de Santo Domingo (Quisqueya en la llengua dels indis taínos) i els actuals indígenes bolivians fan el paper dels extingits taínos. L'equip de la pel·lícula s'enfronta a les dificultats de tot rodatge, però tot s'agreuja quan esclata el conflicte de l'aigua derivat de la privatització d'un recurs fonamental per a la població. Una vegada privatitzada l'aigua la companyia augmenta les tarifes en un 300%. Coses del neoliberalisme, Però els afectats no ho veuen tan clar i aleshores tot esclata. La pel·lícula que l'equip de rodatge tracta de fer arribar a bon port es veu afectada per les protestes i aleshores els dos protagonistes -de la nostra pel·lícula- han de preguntar-se què fer.



Cinema dins del cinema, història, antropologia i decisions personals davant dels reptes de la nova política ultraliberal. Tot açò conduït pel guió de Paul Laverty, habitual guionista del director anglès Ken Loach, company sentimental d'Icíar Bollaín i pare dels seus tres fills. Loach i Laverty s'han destacat per ser un referent imprescindible del cinema social més necessari i honest. D'ells hem vist ací Tierra y Libertad y El espíritu del 45.


Fantàstics tots els actors! (Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri)




DIJOUS, 18 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA



dilluns, 1 de febrer del 2016

HOMENATGE I RECORD A DAVID BOWIE: "MERRY CHRISTMAS, MR. LAWRENCE" (189a, 4/02/2016)

Si la setmana passada vèiem (i patíem) amb Cristina F. al temps que gaudíem d'algunes de les cançons més rellevants de David Bowie, aquesta setmana volem retre-li homenatge amb la seua, sens dubte, millor pel·lícula: Feliz Navidad, Mr. Lawrence. (GBR, 1983, 124min), dirigida pel japonès Nagisa Oshima (conegut per El imperio de los sentidos, 1976). Oshima adapta una novel·la (The seed and the sower, de Laurens van der Post).


La pel·lícula resulta bastant particular. Es tracta de la història d'un grup de presoners anglesos en un camp dirigit pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El camp està dirigit pel capità Yonoi (el músic Ryuichi Sakamoto, autor a més de la banda sonora del film), un amant de l'estricte codi moral japonès que menysprea els presoners anglesos perquè aquests han preferit l'empresonament a la mort ritual per no caure en mans enemigues. La crueltat dels soldats japonesos s'incrementara quan arribe al camp un presoner australià, el ros i inquietant soldat Jack Celliers (David Bowie, altre músic). Yonoi evidencia aleshores la seua homosexualitat reprimida i la seua atracció fatal pel nou presoner, la qual cosa trasbalsa la convivència entre presoners i escarcellers.

Oshima planteja alguns problemes a la seua pel·lícula, com són la influència de la repressió en la forma de gestionar els nostres conflictes. El xoc cultural en un context bèl·lic i violent i la humanitat que subjau a tots aquests problemes enunciats.


Bowie no es comprometia del tot amb el cinema, segons ell mateix explicava, però aquesta interpretació li va valdre els reconeixements generals del món del cinema i va deixar entre els seus mèrits l'haver participat en una pel·lícula que, d'una o altra manera, anava a envellir bé. O això crec.

tràiler en anglès

DIJOUS, 4 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 18 de gener del 2016

HOMENATGE I RECORD A DAVID BOWIE (188a, 21/01/2016)

I don't know where I'm going from herebut I promise it won't be boring.

David Bowie.







La setmana passada feia classe a 2n de Batxillerat B i per dues vegades va emetre el telèfon mòbil, que havia oblidat apagar, el so droide dels sms. Vaig acabar la classe i vaig anar a veure quina promoció m'havia arribat tant d'hora a un terminal que roman normalment en silenci durant els matins. No hi havia cap promoció, els dos missatges deien que Bowie havia mort. Vaig començar a repassar cançons i pena alhora que anava sent conscient que aquell estrany anglès ens havia deixat per sempre. Bowie estava al meu imaginari des que vaig comprar, junt amb la meua germana, la nostra primera cassette de música. L'àlbum era Tonight, l'any 1984, un any orwellià. Buscàvem desesperadament una cançó que ens havia agradat molt a la ràdio o tal vegada a la TV. Una cançó de la qual no sabíem el títol i que, d'això n'estàvem segurs, havia d'estar present en aquest disc acabat de treure del forn, tal i com ens digueren en la tenda d'Alacant on el vam comprar. Recorde els nervis que passarem esperant que sonara aquell tema i la decepció final quan ens vam adonar que el nostre anglès inexistent no ens havia permés encertar amb les especulacions sobre els títols, la cançó no estava per cap de lloc. No havíem acomplit encara els 14 anys. Bowie entrava a doll en la nostra sang i sens dubte començava la intoxicació que fa que, quan ets jove, tot prenga el significat extraordinari que suposa la formació d'una persona que esdevindrà adulta. Com que la cançò no estava vam haver de comprar un altre treball anterior, Let's Dance, música de ball gravada l'any 1983, allà es trobava per fi <<Modern Love>>.

Vídeoclip oficial de <<Modern Love>>


I de Let's Dance, sense pensar-ho i quan l'economia ens ho permetia, a la resta de discs, per exemple a The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de 1972, i ací ja el primer aprenentatge seriós i que ens duria després al cinema. El disc era absolutament fabulós, ja no érem tan xiquets i podíem pensar amb més claredat i millor. La música animava els nostres descobriments vitals. <<Per a ser escoltat a volum màxim>> deia aquell L.P. de vinil en la contracoberta. I la nostra mare sabia què implicava deixar-nos sols a casa. Havíem descobert que 15 anys abans de l'any on ens trobàvem s'havien fet coses provocadores, extraordinàries, que fins i tot abans de nàixer nosaltres havia hagut vida interessant, i no sols interessant, sinó engrescadorament fascinant. Només quedava estendre aquella vibració a altres formes habituals explorades per la cultura popular del segle XX, això volia dir, sobre totes les coses, el cinema. Cap prejudici, per tant; si Bowie havia fet això abans que nosaltres nasquérem, el cinema o la pintura podien haver fet el mateix. I vam anar a descobrir-ho.

The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (Coberta L.P.)


Vam començar a mirar-ho tot, a encadenar els missatges, a cercar les fonts, i clar, a experimentar amb la música. L'experiment era Capilla Crixtina, un grup de música que tocava sempre amb un immens pòster de David Bowie darrere.

Per moltes raons Bowie ens fascinava, Igor Paskual ho ha definit a la perfecció en un article publicat després de la mort de Bowie al diari El Mundo i que du com a títol <<Gracias por salvarme la vida>>. Diu que mentre altres músics mostraven odi amb paraules agressives en l'època del punk, Bowie deia coses com <<dona'm les teues mans, eres meravellós>> ("Rock'N' Roll suicide"). I sí, Bowie ens parlava de Nietzsche, de Murnau i de com de bella podia ser l'estranyesa i de com d'estrany podien ser l'amor, el sexe i la vida. Era valent, no va deixar de fer el que ha de fer un artista, no conformar-se i continuar produint bellesa. Fins a aquest final tan extraordinàriament valent i dolorós, amb un últim vídeoclip amb el qual s'acomiada de tots i que es capaç de presentar-lo dos dies abans de morir (el dia del seu 69é aniversari) i que ningú se n'assabente que està contemplant l'adéu definitiu. El divendres ningú va saber interpretar l'encriptat, el dilluns tots ho vam veure amb la claredat de l'última de les veritats. No ens s'ho esperava ningú tret dels més propers a l'artista. Tal vegada perquè la multiplicació d'éssers que Bowie havia sigut des de l'inici ens havia fet creure que algú amb tants rostres i que venia de l'espai podria esquivar la dalla.

"Rock'N'Roll Suicide" l'última vegada que va ser tocada en directe per Ziggy Stardust (heterònim pessoà de David Bowie)

Yo, Cristina F. (1981, RFA, 128min) és una descarnada pel·lícula de culte sobre la caiguda d'una joveníssima xiqueta en el món de l'heroïna, al Berlin separat pel mur. Bowie apareix fent de David Bowie i la seua música és omnipresent, inclosa una versió parcialment en alemany de <<Heroes>>. És una pel·lícula dura que mostra la supremacia de l'heroïna com a droga devastadora entre la joventut dels anys 70. La propera projecció la dedicarem a la millor pel·lícula en la qual participa Bowie com a actor, Merry Christmas Mr. Lawrence. 



DIJOUS, 21 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dimecres, 6 de gener del 2016

ELS AMORS DIFÍCILS: "M. BUTTERFLY" de David CRONENBERG. (187a, 7/01/2016)

Comencem l'any amb l'última pel·lícula del cicle dedicat als amors difícils amb M. Butterfly (CAN, 101min)una pel·lícula del director canadenc David Cronenberg. M. Butterfly explica la història d'un diplomàtic francès, René Gallimard, interpretat per Jeremy Irons (tot un plaer sentir la veu de l'actor britànic, per cert), destinat a la Xina i enamorat perdudament de l'estrella de l'Òpera de Beijing, Song Lilign. Gallimard creurà durant 20 anys que ha trobat a la dona dels seus somnis, però l'espionatge i altres dificultats inesperades posaran a prova el seu amor de manera sorprenent. Normalment és habitual trobar pel·lícules d'èxit adaptades al teatre, aquesta vegada trobem el camí invers, la pel·lícula adapta una obra de teatre amb gran èxit  a Broadway (escrita per David Henry Hwang, responsable també del guió d'aquest film).



Cronenberg és un director ben peculiar, les seues obres s'han destacat per abastar alguns dels elements més enigmàtics i de vegades morbosos de l'existència humana relacionats amb la violència i el desig, així per exemple Videodrome (1983), eXistenz (1999), que exploren la relació dels humans amb la tecnología. Spider (2002), que explica una història des del punt de vista d'un esquizofrènic, Promesas del este (2007), una recreació de la nova violència vinguda dels països de l'est d'Europa o també Un método peligroso (2011), que reconstrueix les relacions entre Sigmund Freud i el seu deixeble Carl G. Jung i que vam projectar al cineclub en el seu moment.



M. Butterfly és un film intrigant que narra amb delicadesa i contenció una història basada en fets reals. Una realitat d'aquelles que de vegades supera la nostra capacitat d'imaginar.

tràiler en anglés.

DIJOUS, 7 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.