dimarts, 27 de gener del 2015

CINEMA I LITERATURA: "CAPOTE" (172a, 29/01/2015)

Vam anar altra vegada a la sala i vam mirar pel voltant. Totes les altres portes eren tancades. En vam obrir una i era la de la cambra de bany. S'hi veia alguna cosa rara; era estrany que hi hagués una cadira, una cadira com de menjador, que vés a saber què hi feia, dintre la cambra de bany.
Truman Capote. A sang freda.



Seguim amb projeccions del cicle que dediquem a les relacions entre el cinema i la literatura. Aquesta vegada ho fem amb una pel·lícula que analitza la figura d'un dels escriptors americans més importants de la segona meitat del segle XX, Truman Capote (1924-1984), autor de novel·les com Esmorzar al Tiffany's; Pregàries ateses; Música per a camaleons o aquella que ens explica aquesta pel·lícula, A sang freda. Capote va ser un escriptor intens que va mantenir bones relacions amb el cinema. Al cineclub vam projectar Desayuno con diamantes, de Blake Edwards, basada en la seua novel·la Breaksfast at Tiffany's, també novel·la A sang freda va tenir la seua adaptació en la pel·lícula homònima de Richard Brooks (1967). Capote (USA, 2005, 121min) del director Bennett Miller, està a la seua vegada basada en la novel·la de Gerald Clarke.



Coberta de la novel·la (Proa) i cartell de la pel·lícula de Richard Brooks.


La pel·lícula ens explica com l'escriptor va dedicar uns anys de la seua vida a l'escriptura de A sang freda, una novel·la que experimentava amb un gènere novel·lístic que Capote va batejar amb el nom de novel·la de no-ficció. Es tractava doncs de contar uns fets reals (i horribles) a barrejant la tècnica de la narrativa i la crònica periodística. L'èxit va ser brutal (així com eren brutals els fets reals que inspiraven la història). Dos assassins havien matat una família sencera a Kansas. Estaven a la presó a l'espera d'un judici i Capote va decidir contar això en una novel·la. S'hi va implicar tant que l'obra el deixà del tot marcat. Va ser la seua obra mestra, però també va suposar que mai poguera superar-la, amb les conseqüències que això suposaria per a ell.



Bennett Miller narra l'acció amb sobrietat i sense concessions al sentimentalisme i per al paper de Truman Capote conta amb un actor en estat de gràcia en aquell moment i que sembla fet a la perfecció per al paper. Es tractava de l'excel·lent i malograt Philip Seymour Hoffman (1967-2014), tot just el dia dos de febrer farà un any de la seua desaparició. Val aquesta projecció també com a homenatge a la seua figura i al seu treball.




















DIJOUS, 29 DE GENER DE 2015, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 12 de gener del 2015

CICLE: CINEMA I LITERATURA. "LOS SANTOS INOCENTES" (171a, 15/01/2015)

Ae, semejante puerco, ¿no ves que estás criando miseria y se la pegas a lacriatura?

 Los Santos Inocentes. M. Delibes.


per Rafa Enguix


Ja fa temps que quan parlàvem sobre pel·lícules per al cineclub, Los santos inocentes apareixia sempre, i per unes coses o altres es deixava per a més endavant. El que estava clar és que era una pel·lícula que es projectaria segur en un cicle al voltant de la literatura i el cinema.
Miguel Delibes publica la seua novel·la Los santos inocentes en 1981, i només tres anys després, en 1984, es produeix la pel·lícula, dirigida per Mario Camus. Es tracta d’un retrat esgarrat de la societat rural de l’Espanya del ple franquisme, concretament dels anys 60, durant els quals encara perviuen en molts llocs formes de vida caciquils, que molt bé podríem tractar de feudals, principalment en l’Espanya “profunda”, on els propietaris de les grans finques encara tenien amplis drets (o se’ls atorgaven) sobre les propietats i les persones que allí vivien i treballaven, moltes vegades totalment arbitraris i segons el caprici del moment.



La pel·lícula ens conta la vida quotidiana d’una família de servents en un “cortijo” d’Extremadura a mitjans dels anys 60 del segle XX. Els treballadors es veuen sotmesos als capricis dels terratinents i del caporal, els quals els porten d’un lloc a un altre i disposen dels seus destins i les seues vides conforme els vinga en gana en cada moment.
De tots els personatges sobresurten Paco el Bajo (Alfredo Landa) i Azarías (Francisco Rabal), tant per la força dels seus personatges com per la magistral interpretació que fan tant l’un com l’altre, premiada amb el premi a la millor interpretació ex aequo per als dos en el Festival de Cannes. Per a Alfredo Landa va suposar a més la consagració definitiva com a un gran actor que fins a eixe moment estava encasellat en el “landisme”, encara que ja havia deixat entreveure la seua capacitat interpretativa en pel·lícules com “Atraco a las tres” o “El crack”. Més endavant ho confirmaria en “La Vaquilla”, “El bosque animado”, o sèries com “El Quijote” per a Televisió Espanyola. Paco Rabal encarna a un desequilibrat mental, clau en el desenvolupament i el desenllaç de la trama.




Una magnífica pel·lícula que ens mostra l’Espanya dels seixanta en la qual estaven ben presents els desequilibris entre els pobres i els rics, els poderosos i els marginats, els privilegiats i els desheretats, el camp i el ràpid desenvolupament de les ciutats, les quals van a ser el lloc on els habitants de les zones rurals deprimides i sotmesos als cacics, van a tindre un lloc on intentar fugir del destí que tenien marcat des de feia generacions i que semblava perpetuar-se amb el règim.
...Milana bonita!




DIJOUS, 15 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.