dilluns, 3 de març del 2014

"4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS" dins del cicle ASSUMPTES DE DONES. (157a, 6/03/2014)

Continuem amb una altra història referida al tema que ens ocupa, un assumpte de dones, com defenia al post anterior. Prestem atenció ara a una de les pel·lícules més demoledores i precises dels últims anys, una cinta rumanesa que ens conta el que poden donar de si 24 hores en les vides de dues joves amigues durant els últims temps del règim comunista de Ceaucescu. 4 meses, 3 semanas y 2 días (RU, 2007, 113 min, drama en color) és una pel·lícula de Cristian Mungiu que ha estat multipremiada. Entre molts altres va recollir la Palma d'Or al Festival de Cannes de 2007 i el premi Goya a la millor pel·lícula extrangera, així com el premi a la millor pel·lícula dintre dels Premis del Cinema Europeu.

Otilia i Gabita són dos joves que viuen a una residència universitària a Bucarest. Una d'elles està embarassada i no vol tenir el fill. L'avortament a Rumania en els temps de Ceaucescu és il·legal, així que cal buscar una solució. I la solució hi és, clar. Però aleshores cal plegar-se a ella, a les coses amagades, a les coses sense control, a l'univers masculí. En aquest cas la pel·lícula ens mostra de manera crua algunes qüestions que fan referència als problemes de gènere, a la incomprensió masculina d'algunes qüestions femenines i directament a l'explotació de l'ésser humà per altre ésser humà. Però també se'ns mostra una història de fraternitat i amistat femenina i un treure forces per a continuar amb la vida quan tot es dibuixa malament.



 

De nou la mateixa qüestió que en la cinta precedent. Si l'estat es desenten de les realitats humanes prohibint les més incòmodes, hi haurà de seguida qui s'entenga amb elles. I d'aquest enteniment mafiós sorgirà la violència d'un ésser humà cap a altre. La intervenció d'un estat garantista amb les llibertats de l'individu no farà desapareixer els problemes, però potser ens permetrà viure algun dia (no sé quan) com a majors d'edat.

La pel·lícula recorda en algun moment la precisió i violència de les cintes de Michael Haneke. Les escenes es reparteixen entre llarguíssims plànols fixes i plànols seqüència també llargs. No té música, el que evidentment reforça la seua cruesa. I és una pel·lícula excel·lent.



DIJOUS, 6 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.