dimarts, 21 de gener del 2014

EUROPA AL CINEMA. "MARIUS Y JEANNETTE" de Robert Guédiguian (154a. 23/01/2014)

Després de creuar Europa amb els ferrocarrils de la companyia Zentropa, al nostre institut (també ell es troba d'alguna manera lligat al ferrocarril) arriba una història d'amor dins de la classe obrera. Sembla que aquestos anys no se'ns va del cap la idea de la crisi. Moltes persones perden els seus treballs i els que no els perden veuen empitjorar les seues condicions econòmiques i laborals. Sembla que abans d'açò tots vivien bé en aquesta Europa miope i desmemoriada, en aquesta vella Europa. Aquesta pel·lícula reflecteix com en un conte que les condicions de vida difícil no s'acaben d'inventar. Estem a la dècada dels anys 90. La URSS ha desvelat el fracàs del comunisme real i als països capitalistes occidentals el neoliberalisme esmola la seua navalla: Europa donarà l'esquena a la classe obrera que haurà d'iniciar un nou descens als inferns. La política sembla un element insuficient per a resoldre els problemes. El repartiment de la riquesa fa temps que ha deixat d'estar en el discurs dels partits socialdemòcrates. Però la riquesa, lluny de repartir-se una mica, cada vegada s'acumula en menys mans. Intermón-Oxfam acaba de fer públic un informe demoledor: 85 persones del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial (3.500.000.000). D'aquesta política de repartiment de la misèria participa Europa, participen els organismes internacionals, participen els governs, les classes poderoses. Mentrestant la classe obrera ho passa malament. I la classe mitjana es dilueix cada vegada més i es troba més a prop d'aquella classe obrera anomenada alguna vegada proletariat. I tots aquestos ho tenen ben difícil.


A Marius y Jeannette (Robert Guédiguian, FRA, 1997, 97min) anem a trobar les històries de dos persones marcades per la vida i per les dificultats d'arrossegar tot el que duen damunt. Jeannette ha de traure endavant dos fills de dos relacions diferents amb el seu treball malpagat de caixera a un supermercat (que avui tanta gent suspire per un treball malpagat, per qualsevol treball malpagat és un crim social que hauria de pagar-se alguna vegada). Marius passeja la seua coixera com a vigilant d'una cimentera mig abandonada (altre indici del que hauria de vindre). Els dos estan ferits, però els dos tenen ganes de viure. Les relacions entre els personatges del barri obrer de l'Estaque són més una declaració d'intencions de com podria ser la vida que de com és vertaderament. Un conte, aleshores, que et manté sempre amb el somriure viu i que significa tot un rearme moral davant les situacions de barbàrie econòmica que coneixem dia rere dia.

no feu cas de la data, la peli és al cineclub, però dijous!

El director francès Robert Guédiguian és un especialista en narrar les històries de la classe obrera, en contar les possibilitats d'unes vides difícils. Truncades de vegades pel passat, per la dificultat econòmica permanent, pels entrebancs de l'estretor en què han de conduir-se les vides dels barris perifèrics de les grans ciutats. Marsella és el seu lloc, l'observatori des d'on mira a aquesta Europa desigual. Una ciutat francesa, europea, i també mediterrània. Una ciutat de províncies amb grans nivells d'atur, forta immigració i com a fruit de tot aquell cóctel la ciutat on millors resultats obté el Front Nacional de la família Le Pen. Això és, l'ultradreta. És l'ultradreta el camí que va a seguir Europa? Serà això bo per a les grans fortunes? S'ha cansat de la democràcia el continent europeu? És el nostre deure de ciutadans europeus no deixar que Europa torne a caure en aquestos braços de ferro. Però estàvem somrient amb una pel·lícula... continuem amb això!


DIJOUS, 23 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimarts, 7 de gener del 2014

"EUROPA" dins del cicle Europa al cinema. (153a. 9/01/2014)

Aparentment tot està bé, així comencen alguns dels manifestos que el director danès Lars von Trier ha regalat al públic cinèfil en els darrers 25 anys. Lars von Trier és un director eminentment polèmic i denostat per alguns crítics al temps que enlairat per altres. La seua filmografia no deixa indiferent ningú. Von Trier tracta sempre d'impactar a l'espectador i d'utilitzar tots els recursos a l'abast del director per a construir autèntics exercicis d'estil. Tot això l'allunya del cinema clàssic i dels grans narradors americans que tant ens agraden (John Ford, per exemple) i l'acosten més a un cinema críptic i al·lucinant, podríem dir del tipus de David Lynch, per exemple. Però les diferències entre Lynch i von Trier són evidents. Europa (DINAMARCA, 1991, 124', b/n) és una pel·lícula sobre el desastre que suposa la 2a Guerra Mundial. Un americà d'origen alemany viatja a l'Alemania destruida per la guerra l'any 1945. Treballarà amb el seu oncle a la companyia de ferrocarrils Zentropa amb la voluntat d'ajudar a la reconstrucció de les ferides del país, però les ferides són massa profundes. El tren recorre el continent com una metàfora i recordatori de tots els trens que han conduit milions d'éssers humans a la mort durant els anys del nazisme. El protagonista es vorà envoltat de l'univers creat pel director de la pel·lícula, un univers del qual ni ell ni l'espectador podran escapar.


En tots els comentaris que llig sobre la pel·lícula em trobe en el mateix adjectiu, una pel·lícula hipnòtica, diuen. I sí, una d'aquelles pel·lícules de les quals un oblida l'argument i es queda amb algunes imatges que l'acompanyen durant molt i molt de temps. Von Trier ens presenta una pel·lícula completament allunyada del realisme, les escenes van acompanyant-se de l'omnipresent i demoledora veu de l'actor Max von Sydow (el cavaller que torna de les creuades en El séptimo sello de Ingmar Bergman), que és un trasunte del mateix director i que ens anuncia en temps futur el que va a passar-nos, el que va a passar-li al protagonista, una titella en mans d'un director que actua ací com a déu absolut i que recrea artificialment el que queda d'Europa. Alemania, año 0 (R. Rossellini) o Berlín, Occidente (B. Wilder) presentaven una Alemania enderrocada física i moralment per la guerra. Europa ens mostra eixe mateix enderroc però de forma absolutament esteticista i artificial, amb decorats, transparències i imatges tretes de la ment d'aquest controvertit creador. No puc assegurar (mai puc fer-ho, però menys amb aquesta pel·lícula) que serà del gust de tots els habituals del cineclub, però crec que l'experiència paga la pena.


Aquest matí m'explicava una alumna que a un cinema els xiquets que estaven a punt de veure Frozen, la darrera peli de Disney, van rebre per error una descàrrega d'imatges de Nymphomaniac, la última i de nou polèmica pel·licula de Von Trier. M'imagine les cares dels xiquets i dels pares i mares dels xiquets. I m'imagine també al sr. Von Trier mirant-ho tot des de la cabina, amb somriure malèvol i cara de bon xic (si això és possible). Europa no suposarà cap escàndol sexual per als nostres avesats espectadors.

I ara, deixeu-vos conduir per aquesta veu...


i així entendreu això d'"hipnòtica"...

Europa forma part d'una trilogia sobre Europa junt amb El elemento del crimen (1984) i Epidemic (1987).


DIJOUS, 9 DE GENER DE 2014 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.