dilluns, 15 de desembre del 2014

"LA VIDA DE BRIAN", una comèdia. (170a, 18/12/2014)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, ve el Nadal. Hi ha una pel·lícula que fa molt de temps hauria d'haver-se projectat al nostre cineclub. No és de rebut que ocupe el lloc 170, però el cas és que és així i això no té remei. La vida de Brian (GBR, 1979, 95min) és una comèdia que es troba entre les pel·lícules més estimades per un sector del públic. Podem dir ja que és un clàssic de la comèdia o també que és una pel·lícula de culte. Les seues bromes, els seus acudits, han anat de boca en boca generació rere generació des d'aquell 1979 fins avui (d'una manera semblan per exemple al que ens ha ocorregut ací amb pelis com Amanece, que no es poco de J. L. Cuerda). La vida de Brian té legions de seguidors i també legions de detractors. Bé perquè el seu humor profundament anglès no arriba a connectar amb l'espectador o bé perquè l'espectador està encantat en veure pelis religioses que narren de forma apologètica la vida de Jesús de Nazareth, i no pot suportar aquest desarrapat de Brian caminant pels carrers de Palestina al mateix temps en que ho feia el fundador del cristianisme. El cas és que La vida de Brian és una paròdia en tota regla de la vida d'un fundador de religions. El seu caràcter còmic pot resultar-li irreverent a algú, però la qüestió és que la pel·lícula no fa més que riure's del caràcter dels humans, del caràcter contradictori de la religió, dels seguidors de la religió, dels polítics d'esquerra i de dreta, dels seguidors polítics de l'esquerra i de la dreta i, en fi, de tot. I ho fa a la manera del surrealisme, amb la composició de personatges impossibles, com per exemple que un actor faça el paper de la mare de Brian, o també amb l'escena (que dura segons) de la nau espacial. Un surrealisme que demana un espectador relaxat, però actiu, un espectador amb sentit de l'humor.


Els responsables d'aquest despropòsit són el grup humorístic anglès Monty Python, que es van donar a conéixer al Regne Unit durant la dècada dels seixanta i que van arribar a grans quotes d'èxit als setanta i huitanta amb espectacles de teatre i pel·lícules irrepetibles com per exemple Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1975); La vida de Brian (1979); El sentido de la vida (1983). I amb molts membres del grup implicats i el mateix sentit de l'humor: Brazil (1985); Un pez llamado Wanda (1988); Criaturas feroces (1997). Per posar alguns exemples.

El director de La vida de Brian va ser Tery Jones, però al seu guió participa la plana major del grup: Graham Chapman, John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Michael Palin i el mateix Terry Jones.

No he vogut posar-vos el trailer perquè desvetlla massa coses de la peli (i ja vaig dir a la sala que per als espectadors novells està prohibit pel Front d'Alliberament de Judea mirar imatges de la peli durant la setmana), però us deixe un sketch com a mostra de l'humor de la casa. Una venjança històrica, tal i com van les coses per Europa, per cert.




Amb aquesta projecció volem tancar aquest 2014 amb un somriure. Ja vindran els drames, no patiu. Espere que ens trobem a la sala, que ho passem bé i que la peli siga per a alguns el posar en el seu mapa els genial Monty Python.


DIJOUS 18, A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

I un extra.... un record per al programa ja desaparegut del gran Antonio Gasset.



dilluns, 8 de desembre del 2014

"DELICATESSEN" (169a, 11/12/2014)

Un mes feia ja que no penjàvem cap entrada en aquest bloc i per tant un mes en silenci cinematogràfic. La raó d'aquest parèntesi està en la febril activitat que suposen els exàmens i les avaluacions. Estudi per a uns i correccions i reunions per a altres, el cas és que no he trobat el moment de continuar amb el ritme quinzenal habitual. Per a compensar aquesta travessia-sense-cinema acomiadarem el 2014 amb 2 pel·lícules, projectarem el dijous 11 i el dijous 18.

Aquest dijous 11 tenim una pel·lícula ben original, Delicatessen (FRA, 1991, color, 95min). Amb ella els seus directors, Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet, abandonaren el món de la publicitat i el videoclip per endinsar-se en el terreny del llargmetratge. Delicatessen és quasi un deliri cinematogràfic que aconsegueix crear un univers ben particular i una atmosfera irrepetible per la combinació de llum fosca, ambient claustrofòbic, so indescriptible i un guió ben prenyat de surrealisme. Una pel·lícula que mostra el revers més obscurs de cintes molt i molt conegudes com l'optimista Amélie, amb Jeunet a la direcció ja en solitari. Delicatessen conta la història d'un pallasso retirat que va a viure a una finca on els seus habitants no pensen més que en menjar (un avís per a aquestos dies nadalencs que s'acosten!). El que passa és que la dieta d'aquests veïns és una mica especial, i l'expallasso podria convertir-se en el següent plat a degustar. El carnisser que s'encarrega del manteniment de la finca es convertirà en un personatge inoblidable per a l'espectador. La pel·lícula barreja el suspens amb la comèdia costumista. Els personatges estranys, l'ambientació particular i la història en si van convertir Delicatessen en tota una cinta de culte ja en els anys 90. Ja el Festival de Sitges li va reconéixer el valor, amb els premis a la millor direcció, al millor actor i a la millor banda sonora. També The Host havia triomfat en Sitges, segurament per unes altres virtuts...



Completarem aquest programa nadalenc amb una pel·lícula estranyament inèdita al nostre cineclub, La vida de Brian. Però això serà ja el dijous 18 de desembre...



DIJOUS, 11 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dimecres, 12 de novembre del 2014

ASSUMPTES AMB LA QUÍMICA: "THE HOST" (168a, 13/11/2014)

Els gèneres al cinema tenen moments d'activitat extraordinària i altres moments on decauen. El cinema de monstres (Kaiju) ha estat una constant dins del cinema japonès, sobretot a partir de l'aparició en escena, en 1954, del monstre japonès per excel·lència: Godzilla (aparegut després en 28 films). El monstre representa en l'imaginari col·lectiu a l'altre, al diferent, a l'estrany, al freak. Aquesta alteritat ens torna una imatge sobre nosaltres mateixos en el sentit que no sabem com hem de tractar a aquest ésser diferent. De vegades sembla que guanyaríem comprenent les seues raons (Frankenstein, James Whale, 1931) o de vegades només ens cal desfer-nos del seu horror (Alien, Ridley Scott, 1979). El cas és que d'una o altra forma el monstre s'enfronta a les nostres vides i les posa en contacte amb allò imprevisible, poderós i desconegut. L'horror ens condueix directament al cinema de terror a través de la ciència-ficció, un altre lloc des d'on poder pensar i especular sobre el nostre futur i la nostra existència. The Host reuneix aquestes condicions. El assumptes amb la química són el rerefons d'aquest situació dramàtica que ací enfrontem amb el llenguatge de la transgressió i de la comèdia. La pel·lícula de Bong Joon-hon (COREA, 2006, 119min) és una història gamberra que ens explica l'esdevenir d'una família modesta i peculiar a l'hora d'enfrontar-se a dos monstres, un el que ha sortit del riu després d'un vessament incontrolat de productes químics que han provocat la mutació d'un peix, l'altre el propi estat, que intenta amagar a la ciutadania la situació per tal de no haver de reconéixer cap responsabilitat en el terror causat.



Amb aquesta dialèctica de l'individu (la família) contra l'estat i contra el mateix horror van succeint tota sèrie de situacions i despropòsits suficientment imaginatius com per a fer que l'espectador, també el no partidari del cinema de terror, participe de la història i es lliure a l'entreteniment i a la diversió. I i és que no doncs ja em direu...



DIJOUS, 13 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 27 d’octubre del 2014

CENTENARI DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. "SENDEROS DE GLORIA" (167a, 29/10/2014)

No podíem dedicar un cicle a la Primera Guerra Mundial sense projectar una gran clàssic que ens quedava pendent (com tants d'altres) en aquest cineclub. Senderos de gloria (Paths of Glory, USA, 1957, 86min, b/n) és tot un clàssic de la història del cinema i també de la cultura occidental pel que fa al cinema bèl·lic, en aquest cas el cinema antimilitarista. El seu director és el magnífic i meticulós Stanley Kubrick, de qui projectàrem ací, després d'una certa insistència d'alguns dels nostres seguidors, La naranja mecánica. La pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la de Humprey Cobb escrita l'any 1935

(http://cultura.elpais.com/cultura/2014/06/25/actualidad/1403722189_972954.html) (l'article conté dades sobre la pel·lícula que potser vulgues llegir després de veure-la)

com a conseqüència de la indignació que li provocà conèixer uns fets esdevinguts durant la Gran Guerra dins de l'exèrcit francès. L'acció es pot resumir de la següent manera: els soldats francesos tracte de conquerir una posició impossible, una colina en mans de l'enemic; els generals volen aquesta posició al preu que siga, menyspreant així la vida dels seus soldats mentre ells fan la guerra des dels despatxos, lluny del front, de la por i de l'artilleria enemiga. La pel·lícula va nàixer amb dificultat, Kubrick havia rodat abans Atraco perfecto (també projectada ací) i no gaudia d'un èxit aclaparador de públic, malgrat que la crítica començava a reconèixer el seu treball. Cap estudi s'interessà pel guió fins que va caure en les mans de l'actor Kirk Douglas (una llegenda encara viva avui, nascut l'any 1916, just l'any on se situen els fets de la pel·lícula). Douglas ajudà Kubrick a buscar el finançament necessari, que finalment trobaren en la United Artist. La pel·lícula anà endavant, però la seua càrrega crítica cap al món militar provocà molts problemes en la distribució i exhibició. A França cap exhibidor va voler arriscar-se, en plena campanya d'Algèria, amb una pel·lícula que mostrava les vergonyes de l'exèrcit francès (no les explique per no avançar detalls de l'argument). Finalment es va poder veure l'any 1975.


A Espanya es va projectar per primera vegada l'any 1986 perquè al general Franco no li agradava com mostraven a la casta militar. En fi, tot un seguit de protestes a Bèlgica, de prohibicions a Suïssa, etc. etc, per mostrar la guerra amb travellings intensos, des de dins de la trinxera, i amb els horrors que despullen qualsevol acostament a la glòria del combat. I tot això explicat en 86 minuts amb la precisió del gran mestre Kubrick i un final fantàstic i demolidor.

 
 
Pose ací un tràiler curtet per no desvetllar-vos cap cosa a tots aquells que no heu pogut gaudir d'aquesta obra mestra.
 
 
 
DIMECRES, 29 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dilluns, 13 d’octubre del 2014

CICLE: CENTENARI DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: "CAPITAN CONAN" (166a, 16/10/2014)

El cinema dedicat a la I Guerra Mundial és prolífic en títols de diferent qualitat. Aquest 2014 es rememora el centenari del seu inici, allà per l'estiu de l'any 1914, quan, un mes després de l'atemptat contra l'hereu de la monarquia austrohongaresa  a la ciutat de Sarajevo, l'Imperi va declarar la guerra a Serbia. Avui a aquell cantó es recorda l'esdeveniment amb una llegenda ben instructiva: <<el cantó on comença el segle XX>>. Una frase del tot en consonància amb l'esperit del magnífic llibre de Stefan Zweig El món d'ahir/El mundo de ayer (Quaderns Crema/Acantilado) on l'escriptor descriu amb emoció a penes continguda la desfeta del món on ha viscut fins el moment, i que s'esborra després del gran conflicte. Aquesta foto forma part de les vivències del darrer estiu (22/08/2014).


Amb motiu d'aquesta commemoració anem a projectar dues pel·lícules que representen perfectament l'esperit de l'època. La primera és la francesa Capitan Conan (FRA, 1996, color, 129min) del veterà director Bertrand Tavernier, de qui ja vam projectar a aquest cineclub Hoy empieza todo, una mirada crua sobre el món de l'educació. Capitan Conan és una pel·lícula antibel·licista que conta una història poc coneguda. Després de signar l'armistici al mes de novembre de 1918 tropes franceses van quedar destacades a Rumania i Bulgaria amb la intenció de contenir un possible avançament de l'exèrcit boltxevic. Aquesta pel·lícula narra les aventures d'un grup de soldats d'un regiment de conversos que han d'utilitzar el seu lloc a l'exèrcit per a redimir les seus culpes. Al comandament es troba el valerós Capità Conan, un home sobrepassat per l'acció i la brutalitat de la guerra impecablement interpretat per Philippe Torreton (el director de l'escola i mestre en Hoy empieza todo). La pel·lícula evidencia la doble moral dels alts comandaments, més pendents de les seues cuites personals que de les seues tropes, tal i com de manera magistral ja va exposar Stanley Kubrick en el gran clàssic del cinema bèl·lic i en concret d'aquesta guerra de trinxeres com és Senderos de gloria, que serà la nostra propera pel·lícula.

 
 
En qualsevol cas i per començar, ací va aquesta mostra del bon cinema, sempre contingut en les formes, del cineasta francès, per cert, un dels meus preferits entre els directors en actiu. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima de Roger Vercel.
 
 

 
 
 
 
DIJOUS, 16 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A LA NOVA SALA D'AUDIOVISUALS (ANTIGA SALA DE PROFESSORS) DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
 

dilluns, 22 de setembre del 2014

"CISNE NEGRO" dins del cicle "NATALIE PORTMAN" (165a, 25/09/2014)


CISNE NEGRO, per Paula Reche, 2n de Bat. A.
 
Aquesta setmana tornem a un temàtica que ja vam tractar a algunes sessions el curs passat i que ens va interessar bastant, la psicoanàlisi. Ara de la mà del director nord-americà Darren Aronofsky, conegut per grans pel·lícules com Réquiem por un sueño (2000), projectada també al nostre cineclub. Es tracta de Cisne negro (USA, 2010, 103 min.), Black Swan en anglés, protagonitzada per una actriu que ens torna a aparèixer respecte a la pel·lícula anterior, la extraordinària Natalie Portman, i altres, també molt coneguts, com el francès Vincent Cassel, Winona Ryder, Barbara Hershey i Mila Kunis la qual sorprèn a aquesta pel·lícula.

 
Cisne negro és un suspens psicològic, centrat en el món del ballet i en especial en l’obra de El lago de los cisnes, aquesta peli fa que encara que no t’entusiasme aquest món gaudisques amb les escenes de ball i amb la màgica música. La història és sobre Nina (Natalie Portman), una jove novaiorquesa que viu exclusivament per al ballet i que compta amb la constant protecció de sa mare (Barbara Hershey). La pel·lícula narra l'obsessió de Nina per impressionar el director (Vincent Cassel) i protagonitzar així el ballet, per a la qual cosa ha de competir amb ferocitat amb amb la seua companya Lily (Mila Kunis).
Tot i que hi han pocs escenaris i personatges, la història arriba a hipnotitzar-te per la gran complexitat del tema psicològic que es tracta, l’obsessió per arribar a la perfecció, la sexualitat, l’autodestrucció, i l’aparició del nostre costat obscur.
La pel·lícula va rebre una gran crítica, especialment pel paper brillant de Portman, ja que fa una interpretació immillorable. Com a admiradora de Portman, puc dir que és una de les seues millors interpretacions i que el seu Oscar a millor actriu per aquesta pel·lícula és més que merescut.
Una curiositat sobre la peli és que les escenes de ball són realitzades per les actrius, cosa que va fer que Mila Kunis i, en especial, Natalie Portman tingueren que passar per un gran entrenament físic que va durar mesos.

Recordem que hem canviat d’aula d’audiovisuals i que la peli es projectarà a l’antiga sala de professors, la qual no està encara totalment preparada i s’aconsella no vindre molt abrigat perquè la calor ens segueix colpejant a l’institut. Tot i això, s’espera l’assistència i la pel·lícula es veurà com sempre en Versió Original Subtitulada.


DIJOUS, 25 DE SETEMBRE A LES 18.00 AL SALÓ D'ACTES DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimarts, 9 de setembre del 2014

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS: "MY BLUEBERRY NIGHTS" de Wong Kar Wai (Projecció 164a, 11/09/14)

Reprenem l'assumpte del cinema quan només fa una setmana que hem començat aquest curs matiner i calurós fins extrems insuportables. Ho fem amb una pel·lícula delicada i controvertida del director xinès Wong Kar-Wai, concretament My blueberry nigths (Hong Kong, 90 min, 2007), rodada als EE. UU. i amb actors occidentals per primera vegada. My blueberry nights és la història d'un viatge exterior i interior, una exploració del dolor després d'una pèrdua amorosa rodada a la forma i gust d'aquest director que ja ens va regalar alguns espectacles cinematogràfics com in the mood for love i 2046, les dos projectades al nostre cineclub fa alguns anys. Aquesta pel·lícula va estar envoltada d'una forta expectació després de l'èxit de les dos anteriors, però al mateix temps també d'una certa prevenció ja que el director s'enfrontava al rodatge amb actors de primera línia a Hollywood i a la indústria nordamericana, especialista en treure llibertat als directors estrangers en favor d'una suposada recerca de públic. Wong Kar-Wai es va mantenir significativament al marge d'aquesta qüestió i la seua pel·lícula manté el to i llenguatge de les nomenades abans. La història, tanmateix, potser no arribara a la intensitat i complexitat de les cintes que li precedien. No obstant açò la seua forma personal de contar històries, narrativa i visualment, mereix sens dubte la nostra atenció. Volem amb açò descubrir al públic més jove l'obra d'aquest irrepetible artista. Com que el seu cinema és tan personal és fàcil trobar bons amants del cinema que no estimen especialment la seua filmografia. Des del meu punt de vista mereix atenció i al final de la sessió ja tindrem temps de comentar que ens ha semblat.



La presència de Jude Law, Natalie Portman i de Rachel Weisz (una de les meues favorites) resulta altre atractiu indiscutible (tot i que no podem deixar de recordar a Tony Leung, Maggie Cheung i Zang Ziyi, els seus actors favorits).

L'antiga sala Rafael Azcona ha sigut suprimida així que projectarem les pel·lícules a partir d'ara al nou saló d'actes. Tot i que aquesta nova sala (antiga sala de professors) encara no està del tot preparada. Com sempre totes les pel·lícules en Versió Original amb Subtítols.



DIJOUS, 11 DE SETEMBRE A LES 18.00 AL SALÓ D'ACTES DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



diumenge, 15 de juny del 2014

CINECLUB, SESSIÓ DE CLOENDA DEL CURS: JACK LEMMON (162a i 163a, 19/06/2014)

S'acaba el curs 2013/2014. A hores d'ara tots estem necessitats de vacances després dels esforços finals i de suportar les primeres i fortes acalorades dins de les nostres boniques i refrigedares aules. Com l'assumpte que ens ocupa és el cinema no dedicaré temps a la literatura de fi de curs, cadascú ja sap quina és la llista de promeses que no cumplirà durant les setmanes estivals (abans teníem certa raó per a dir mesos, però ara, en la mesura que l'estiu climatològic creix guanyant terreny a la primavera i a la tardor, l'estiu vacacional minva i ben aviat tornarem a veure'ns al cinema).

Jack Lemmon és un dels grans actors del cinema del segle XX. És un tipus fantàstic que aconsegueix transmetre a l'espectador una emoció ben particular, feta a colps d'interpretacions de persones normals que s'enfronten a situacions que els acosten a convertir-se freqüentment en perdedors. Però no perdedors estrepitosos i patètics, sinó perdedors humans, perdedors amb dignitat, que amb tendressa han de deixar de banda els principis amb els quals havien començat la pel·lícula, per a donar cabuda a altres principis que, d'alguna manera, els acosten més a aquella fibra que converteix les ànimes humanes en ànimes conscients de la fragilitat de la vida i de la debilitat dels principis sobre els quals s'havia construit inicialment el personatge. En aqueixa pèrdua, els personatges amb els quals Lemmon excel·leix guanyen el favor del públic en la mesura en que l'espectador simpatitza amb ells i s'hi troba. Entre les pel·lícules que hem projectat al nostre cineclub, per exemple el personatge de C. C. Baxter a El apartamento (B. Wilder, 1960), un pobre treballador quasi anònim que aconsegueix la redempció a través de l'amor i l'enfrontament al poder, amb una magnífica Shirley MacLaine que recuperarem a la segona projecció de la nit; per exemple Wendell Armbruster a Avanti (B. Wilder, 1972), l'alt executiu nordamericà que reencarna l'esperit romàntic del seu pare mort al sud d'Itàlia i s'enamora d'una forma de viure que a l'inici del film li sembla horrorosa; o el travestit Jerry, a Con faldas y a lo loco (B. Wilder, 1959), qui descobreix que un home pot aspirar a casar-se amb un milionari si deixa de banda algunes conviccions. I així en altres personatges que ja formen part de la memòria dels amants del cinema, En bandeja de plata, La extraña pareja, per citar alguns exemples.

(Lemmon i Wilder en el rodatge de En bandeja de plata)

El dijous el vorem a dos pel·lícules ben diferents. La primera és Missing (USA, 1982, 120min), tot un referent del cinema polític compromés, del director greco-francès Costa-Gravras, segurament junt amb Ken Loach un dels directors més interessants del cinema polític, però a diferència de l'anglés, un director capaç de treballar amb un cinema de denúncia dins de l'estrutura dels grans estudis d'Hollywood. Missing explica la història (real) de la desaparició d'un jove periodista americà en els dies posteriors al colp d'estat amb el qual el general César Augusto Pinochet va enderrocar el govern constitucional i democràtic de Salvador Allende a Chile, l'11 de setembre de 1973. Jack Lemmon és el pare del periodista que ha de buscar, junt a la seua nora (Sissi Spacek), al seu fill al país sudamericà. La pel·lícula denuncia clarament la participació de la CIA en la preparació i execució del colp d'estat. Als Estats Units va causar un autèntic rebombori i el film va patir la persecució i els intents d'eliminar-lo de les pantalles. Però la pel·lícula va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, i Jack Lemmon el de millor actor. Posteriorment també l'Oscar al millor guió adaptat (Lemmon va estar nominat al de millor actor).


Després del soparet tradicional al pati de l'institut veurem una deliciosa comèdia del nostre director fetitxe per a les nits de l'estiu, que no és altre que el genial Billy Wilder. Irma la dulce (USA, 1963, 140min) és una història d'argument delirant ambientada en la ciutat de París (repeteix l'escenari d'Ariane, amb Gary Cooper i Audrey Hepburn), però ara amb dos actors en estat de gràcia com són Jack Lemmon i Shirley MacLaine. Un pintoresc policia inicia la seua feina al barri de Les Halles convençut que ha d'aplicar la llei al preu que siga. De seguida es troba amb el delicat assumpte de la prostitució i comença a fer redades on la resta de polis fan la vista grossa. En una d'aquelles comença a interessar-se per una jove prostituta i a partir d'aquest moment tota la seua energia i encara més estarà destinada a fer que la jove abandone l'ofici. Lemmon no ho té fàcil, però el seu enginy delirant i per moments surrealista li permetra, malgrat tot mantenir una certa iniciativa. Atenció al genial personatge secundari de darrere de la barra del bar on transcorre una bona part de l'acció.


En fi, la pel·lícula té els ingredients de les pel·lícules que projectem en juny, els últims dies de curs, un cinema amable, per a tots els públics, però sense perdre ni un moment el nostre compromís amb el bon cinema ni per descomptat amb la versió original amb subtítols.

Una recomanació ben seriosa: les nits de juny acostumen a ser ben fresques i la pel·lícula és llarga, no deixeu de venir ben equipats perquè cada any molta gent em diu que han estat molt bé però que el fred els ha impedit estar del tot a gust, així que compte!!

Jack Lemmon rep l'Oscar de la mà d'Eva Marie-Saint.

DIJOUS, 19 DE JUNY, 
A LES 18.00 "MISSING". 
A LES 21.00 SOPAR AL PATI. 
A LES 22.30, "IRMA LA DULCE".

A L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.




dilluns, 26 de maig del 2014

STRANGERS: "CARO DIARIO" (161a, 29/05/2014)

Segona pel·lícula del cicle que hem titulat Strangers, Caro diario (ITA, 1993, 93min) és un quasi un experiment cinematogràfic del director Nanni Moretti, un dels realitzadors europeus amb un univers més particular. La pel·lícula i el seu director s'ajusten perfectament a la idea que volíem transmetre amb aquest cicle que no era altra que mostrar l'univers possible d'éssers perifèrics o que es troben en la perifèria de les seus vides, per dir-ho d'alguna forma. Bill Murray i Scarlett Johansson ho van demostrar a Lost in translation. Ací anem a veure una història completament distinta o en realitat hauríem de dir tres històries. Caro diario s'estructura en tres històries diferents protagonitzades pel mateix personatge, que no és altre que e mateix director Nanni Moretti. Protagonista i director es fundeixen en un per a donar a l'espectador un material amb el qual reflexionar a partir de la mirada radicalment subjectiva i artística que sobre el món fa el creador. A meitat de camí entre la comèdia i el drama, Moretti va composant un personatge complexe i de vegades contradictori, lliurat a l'esdevenir d'una vida distinta, d'una forma d'observar la vida distinta. El primer capítol és "Roma", un moment dedicat a recórrer de forma poètica i reflexiva la magnífica capital italiana pilotant una vespa. Moretti fa un esguard tranquil i irònic sobre la ciutat, amb moments de malenconia brutals, com és el de la seqüència en la qual visita el lloc on va ser assassinat el director Pier Paolo Passolini. El personatge ja està en marxa, després el veurem en acció en dues històries més, "Illes", en el qual aprofita la visita a un amic per mostrar-nos una particular visió del món mentre els dos recorren illa rere illa buscant un lloc on poder escriure i treballar tranquils; i "Metges", una història més sòrdida en la qual Moretti explica en primera persona com han anat les seues sessions de quimioteràpia.



Caro diario és una pel·lícula entranyable, estranya, perifèrica també dins del cinema, a meitat de camí entre l'assaig, l'autobiografia o la comèdia, en tot cas difícil de classificar. La vaig veure al cinema ja fa molt de temps, però algunes de les seues imatges ja m'han acompanyat sempre... Moretti entestat en voler ballar, Moretti discutint a un semàfor al voltant de qüestions sòcio-polítiques o Moretti parlant de sèries americanes al cim del volcà Stromboli...

 
 
DIJOUS, 29 DE MAIG A LES 18.30 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimarts, 13 de maig del 2014

STRANGERS: "LOST IN TRANSLATION", (160a, 15/05/2014)

Tornem al cinema, ens acostem a les darreres setmanes del curs i dediquem dos projeccions abans de la sessió final al tema dels estranys. Hi ha vegades en què un es troba desplaçat del món, com si habitara una perifèria i haguera perdut la noció d'on es trobava el centre de gravetat que li servia de referència. Lost in translation (USA, 2003, 105min) és una pel·lícula que ens parla d'açò i ho fa amb un to menor, com qui ens conta una petita història d'amor a curt termini, una història que no du a cap lloc però que serveix als protagonistes per a sentir-se menys sols en un moment on la soledat i el silenci comencen a sentir-se fort. Els dos estan en Tokio i pateixen insomni, els dos no entenen res, ni de Japó ni potser del moment vital pel que estan passant. I en aquesta situació de pèrdua, s'hi troben. La directora Sofia Coppola (ja li corre per la sang l'assumpte del cinema) té l'habilitat de contar-nos una història petita que no ens deixa de fer somriure. La sensació de pèrdua, ja impresa en el títol de l'obra, s'accentua en trobar-se els dos personatges completament desubicats al llunyà Japó, un país sens dubte fascinant, però també molt desconegut per a la majoria dels occidentals. Aquesta sensació de pèrdua es constata des de l'interior del llenguatge, sobretot pel que fa al personatge masculí interpretat per un actor en estat de gràcia en aquesta pel·lícula com és Bill Murray. Ell és un actor que ha d'interpretar un paper en un anunci i de sobte tot li resulta estrany, impossible. Bill Murray actua en la pel·lícula amb una subtilesa que als espectadors ens sembla que no hi ha actuació, que no està fent cap esforç. Al costat té a una meravellosa Scarlett Johansson, qui ja aleshores era una actriu reconeguda, però que va assolir força amb papers com aquest.


En fi, un film suau i encantador, un somriure i una mica d'ironia, estima i delicadesa després del tour de force de la psicoanàlisi al cinema. 







Minut 7.30   DIJOUS, 15 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimecres, 2 d’abril del 2014

LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES

Com sabeu, normalment no dediquem aquest bloc del cineclub a parlar d'altres coses que no siguen el cineclub, excepte quan anem al teatre. Per dues vegades ho hem fet quan hem assistit a veure les meravelloses i delirants Marujes 1 i Marujes 2. Ara la cosa és una altra perquè he assistit a l'espectacle des de dins.



Laia a l'institut de les meravelles és una història escrita sobre l'excusa argumental de la novel·la de Lewis Carroll Alicia en el País de les Meravelles. En realitat és tracta d'una adaptació de la pel·lícula que rodàrem fa alguns cursos i que ja duia el títol de Laia a l'institut de les meravelles. El repte ara era passar això al llenguatge del teatre i del musical. Les veus havien canviat, els xavals creixen, es fan grans i les nostres il·lusions es renoven amb cada generació. Així començàrem allà pel mes d'octubre amb publicitat i càsting. Sempre sota la direcció i l'espenta de Josep Alcover vam anar destriant les veus, escoltant als aspirants, animant-los a tots, mentre ells i elles estudiaven els papers a l'ombra de l'esmorzar (perquè tot açò ho féiem als esplais, a l'aula de música). Així vam anar distribuint papers no sense dubtes i problemes, perquè de vegades veiem a més d'un en el mateix rol. A la fi haguérem d'agrair a tots els participants les ganes i l'emoció que li posaven i vam anar endavant amb un bon grup d'alumnes de tots els cursos i edats, des de 1r d'ESO fins a 2n de BAT.

Després començàren els assaigs i els preparatius, des de la qüestió econòmica fins al vestuari, l'atrezzo que calia construir als <<laboratoris>> de tecnologia, el so, etc. Ací jo em vaig retirar (moltes vegades a corregir exàmens) mentre que Josep, que pot amb tot, continuava fent camí sense defallir. De fita en fita van anar superant-se els obstacles fins que arribàrem als moments previs a estrenar l'obra davant del poble de Cocentaina. Jornades maratonianes i nervis repartits entre tots, des dels xiquets més menuts (alumnes d'infantil del Col·legi Públic El Bosco) fins els actors més veterants (els professors-soldats). I tots a la vegada espentant cap al mateix lloc. I és que quan s'espenta entre tots junts s'aconsegueixen coses. Moltes coses. Ací també ha espentat el poble de Cocentaina, que per dues vegades ha omplert de gom a gom tot el pati de butaques i el <<galliner>> i ha aplaudit i animat a tots els esforçats cantants, actors i dançants.



Per als que no ho saben ja, Laia (Althea Gómez) és una alumna normal d'un institut normal que un dia no pot ressistir més el bombardeig quotidià i les classes d'un professor autoritari i aprofita l'avinentesa d'un conill fantàstic que creua l'aula davant la indiferencia de tots per a endinsar-se en un altre institut on res és el que sembla. Unes alumnes que fan classe sense professor, una reina que mana molt, uns bidells que han perdut el nord, un conill que corre lliure per l'escenari, un rei bajoca, uns soldats maldestres, i tota una companyia d'habitants d'aquest institut de meravelles.




Jo no dubtaria a qualificar les representacions com un èxit, tot i que en ser part de la funció no estic en la mateixa disposició crítica que quan he escrit sobre les altres obres des del meu còmode lloc del pati de butaques. M'ha entusiasmat veure com, arribat el moment, el treball dona els seus fruits, com des de dins cadascú dels actors, dels participants, saben com conduir-se i ho fan amb el major rigor i seriositat. I ho fan així sense deixar de passar-s'ho bé, sense deixar de fer que el públic pense, que veja la crítica que suposa aquesta obra i que no deixe de creure que millorar és possible, des dels alumnes, fins els professors, des dels pares fins als equips directius. També em va enorgullir el crit de guerra amb què acaba aquesta obra: per una escola pública de qualitat!! A la fi això és el que no pararem de reivindicar, volem eixa escola de qualitat, però a més volem que siga pública, perquè de cap altra manera podrem aconseguir una societat vertaderament integradora. Tots a una. I volem reivindicar això des de la perspectiva del treball continu (tal i com som capaços de mostrar amb un projecte com aquest), provocant il·lusió als nostres alumnes i il·lusionant-nos amb ells, vivint amb passió el seu treball i el nostre.



El curs passat vam assistir ací al poble a COM SONA L'ESO. Aquell és l'esperit que ens mou, amb la música, amb l'escriptura, amb la ciència, amb les arts, amb tot allò que permeta als nostres alumnes créixer una mica més independents, més lliures i que els ajude no sols a aprendre, sinó a convertir-se en allò que vulguen ser, a convertir-se no en la mà d'obra de ningú, sinó, com Laia i el seu institut de meravelles, en ells mateixos.



dilluns, 31 de març del 2014

CINEMA I PSICOANÀLISI. "PSICOSIS" (159a, 3/04/2014)

Si hi ha un cineasta que ha tracta la qüestió psicoanalíca de manera brillant i des de diferents punts de vista aquest sens dubte és Alfred Hitchcock (1899-1980). El conegut com a mestre del suspens era en realitat un mestre absolut del cinema. Les seues pel·lícules demostren un domini total del llenguatge audiovisual, una atenció a l'espectador i a la coherència estètica d'allò filmat i una turbulència emocional que aconseguia translladar a la pantalla moltes de les seues obsessions personals (entre elles la predilecció per les xiques roses). Al cineclub hem vist algunes de les seues pel·lícules, algunes que serien perfectes per a aquest cicle, com és el cas de Vértigo (1958), que veurem i analitzarem a les nostres classes de psicopedagogia. D'altres molt interessants, com Con la muerte en los talones (1959) o Extraños en un tren (1951). Moltes de les seues pel·lícules contenen refeències sexuals obertes o amagades i tenen una influència clara de la psicoanàlisi. Exemples d'aquesta relació entre el cinema de Hitchcock i la psicoanàlisi serien clarament Recuerda (1945), amb una escena onírica filmada per Salvador Dalí, o Marnie, la ladrona (1964).

Psicosis (1960) és tot un clàssic del cinema. Ací la psicoanàlisi demanarà una interpretació menys evident que en les altres pel·lícules, però perfectament possible. L'argument és interessant, però té poc a veure amb el que la pel·lícula està vertaderament contant-nos. Una jove secretària comet un important robatori i fuig amb els diners. La polícia d'un costat i la seua germana per un altre tractaran de trobar-la. Ella s'ha refugiat en un motel de carretera regentat per un enigmàtic jove que viu sembla que apartat de tot amb sa mare en una gran i misteriosa casa. Algunes de les escenes més famoses de la història del cinema i també alguna de les més famoses músiques relacionades amb el cinema poden veure's a aquesta inoblidable cinta.



Després de la pel·lícula donarem les claus interpretatives en clau psicoanalítica de la mà del filòsof eslové Slavoj Zizek.


Presentació de la pel·lícula per a TV.

DIJOUS, 3 D'ABRIL DE 2014 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dissabte, 15 de març del 2014

"UN MÉTODO PELIGROSO" dins del cicle CINEMA I PSICOANÀLISI (158a, 20/03/2014)

Deixem el dur món dels avortaments i iniciem un petit recorregut pels indrets fascinants de la psicoanàlisi. Un método peligroso, (UK, 2011, color, 93 min) és una estupenda, calculada i perturbadora cinta del molt interessant i complexe director David Cronenberg. La pel·lícula mostra les relacions a tres bandes entre Sigmund Freud (Viggo Mortensen), el seu deixeble Carl Gustav Jung (Michael Fassbender) i la pacient d'aquest i després psicoanalista Sabina Spielrein (Keira Knightley). La intensitat emocional de la psicoanàlisi, les seues virtuts, les seues limitacions i les complicades portes portes que obri i tanca dins de cadascun de nosaltres apareixen en aquesta pel·lícula que narra amb valentia i eficàcia com de complicats som els humans. A banda d'açò el film és una ocasió perfecta per acostar-se a dos dels intel·lectuals més interessants i poderosos de la primera meitat del segle XX. Les afinitats entre ells, la fascinació que exerceixen un sobre l'altre i la distància posterior que s'obri entre ells està magníficament relatada.



Aprofitem que a la matèria de Psicopedagogia de 1r de Batxillerat estem iniciant el tema dedicat a la Psicoanàlisi per a projectar algunes pel·lícules que intenten d'una o altra forma aprofundir en aquella fructífera escola.

Ens veiem després d'aquestos dies de merescut descans després de la intensitat dels exàmens.


DIJOUS 20 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 3 de març del 2014

"4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS" dins del cicle ASSUMPTES DE DONES. (157a, 6/03/2014)

Continuem amb una altra història referida al tema que ens ocupa, un assumpte de dones, com defenia al post anterior. Prestem atenció ara a una de les pel·lícules més demoledores i precises dels últims anys, una cinta rumanesa que ens conta el que poden donar de si 24 hores en les vides de dues joves amigues durant els últims temps del règim comunista de Ceaucescu. 4 meses, 3 semanas y 2 días (RU, 2007, 113 min, drama en color) és una pel·lícula de Cristian Mungiu que ha estat multipremiada. Entre molts altres va recollir la Palma d'Or al Festival de Cannes de 2007 i el premi Goya a la millor pel·lícula extrangera, així com el premi a la millor pel·lícula dintre dels Premis del Cinema Europeu.

Otilia i Gabita són dos joves que viuen a una residència universitària a Bucarest. Una d'elles està embarassada i no vol tenir el fill. L'avortament a Rumania en els temps de Ceaucescu és il·legal, així que cal buscar una solució. I la solució hi és, clar. Però aleshores cal plegar-se a ella, a les coses amagades, a les coses sense control, a l'univers masculí. En aquest cas la pel·lícula ens mostra de manera crua algunes qüestions que fan referència als problemes de gènere, a la incomprensió masculina d'algunes qüestions femenines i directament a l'explotació de l'ésser humà per altre ésser humà. Però també se'ns mostra una història de fraternitat i amistat femenina i un treure forces per a continuar amb la vida quan tot es dibuixa malament.



 

De nou la mateixa qüestió que en la cinta precedent. Si l'estat es desenten de les realitats humanes prohibint les més incòmodes, hi haurà de seguida qui s'entenga amb elles. I d'aquest enteniment mafiós sorgirà la violència d'un ésser humà cap a altre. La intervenció d'un estat garantista amb les llibertats de l'individu no farà desapareixer els problemes, però potser ens permetrà viure algun dia (no sé quan) com a majors d'edat.

La pel·lícula recorda en algun moment la precisió i violència de les cintes de Michael Haneke. Les escenes es reparteixen entre llarguíssims plànols fixes i plànols seqüència també llargs. No té música, el que evidentment reforça la seua cruesa. I és una pel·lícula excel·lent.



DIJOUS, 6 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimecres, 19 de febrer del 2014

CICLE: UN ASSUMPTE DE DONES. "Un asunto de mujeres" de Claude CHABROL (20/02/2014, 156a)

Com tothom sap aquests dies està dirimint-se al parlament espanyol un assumpte d'interès social innegable. El govern del PP ultima els detalls per a derogar la llei de l'avortament impulsada pel govern de Rodríguez Zapatero en la seua segona legislatura. Aquesta llei (coneguda com a llei de terminis, que despenalitza l'avortament durant les primeres 14 setmanes d'emabaràs) va a ser substituida per altra que recorda a l'antiga llei del govern de Felilpe González, de 1985, coneguda com a llei de supostos, però significativament més restrictiva que aquella, per exemple en el cas de les malformacions greus del fetus. La disputa política és innegable, fins i tot dins del mateix Partit Popular, alguns dirigents del qual, així com alguns ajuntaments del mateix partit, han expressat públicament les seues discrepàncies. El ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardon impulsa aquesta reforma que colocarà Espanya com un dels països més restrictius pel que fa a les lleis d'interrupció de l'embaràs. La primera llei de l'avortament a Espanya data de desembre de 1936, en temps de la II República, l'avortament estava despenalitzat fins la setmana 12. Va ser derogada per Franco i aleshores van començar els avortaments il·legals i els famosos viatges a Londres, només a l'abast de les economies que s'ho podien permetre.

L'actualitat del tema em du a proposar un parell de títols imprescindibles que reflecteixen la dificultat i el drama a què s'enfronten les dones i la societat en general. El primer dels títols és Un asunto de mujeres (FRA, 1988, 110min), del director Claude Chabrol, un dels representants de la coneguda nouvelle vague. Chabrol aborda un fet històric ocorregut a la França ocupada de 1941. Marie és una dona de classe obrera que malviu en un país ocupat fins que un dia decideix ajudar a una veïna a interrompre el seu embaràs. La situació de moltes dones a la França ocupada s'ha tornat molt difícil, amb els marits desapareguts o ocupats per la guerra, els alemanys fan que les violacions o la prostitució produïsca un bon nombre d'embarasos no desitjats. Marie veu en la pràctica il·legal dels l'avortaments un mitjà per a guanyar-se la vida. La llei no l'ampara, ni a ella ni a les dones a les quals ajuda. S'enfronten, per tant a un problema penal.


Ara mateix tornem sobre les qüestions que afecten a la llei de l'avortament. La proposta del ministre de Justícia aposta per demanar informes psiquiàtrics per a que es constate els problemes de salut mental als quals s'enfronta una dona en cas de seguir endavant amb l'embaràs. Amb aquestos informes, de dos psiquiatres, la dona podrà avortar. Però la qüestió és si una dona necessita que algú certifique que la seua salut mental corre riscos si decideix no avortar, si això no deixa el pes de la prova ja no en una decisió lliure d'un ésser lliure, és a dir, en un asumpte de la dona embarassada, sinó en la decisió d'un tercer (de dos, en aquest cas). 

Marie Le Pen, representant de l'ultradreta francesa ha dit publicament que ella no recolzaria una llei tan restrictiva. El ministre Gallardón ha dit, a la vegada, que l'esquerra espanyola s'ho hauria de mirar, això de no coincidir amb ell, perquè l'ultradreta francesa tampoc no coincideix. No ha pensat que tal vegada ell exerceix el paper dels ultramontans.

Una ocasió perfecta per veure el treball d'una de les millors actrius franceses de les últimes dècades, Isabelle Huppert.

 


DIJOUS 20 DE FEBRER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 3 de febrer del 2014

EUROPA AL CINEMA. "EL ESPÍRITU DEL 45" de Ken Loach. (155a, 6/02/2014)

Per a tancar aquest cicle sobre Europa al cinema projectem la última pel·lícula del director britànic Ken Loach, de qui hem vist ací Tierra y Libertad, La canción de Carla i La cuadrilla. Loach és un director absolutament compromès amb la societat en la qual viu. El seu cinema té un pols vibrant i mai no deixa indiferent. Títols com els que he citat abans i altres com El viento que agita la cebada, Agenda oculta o En un mundo mejor són la millor prova d'un cinema fet a base de força i compromís. El espíritu del 45 és una tornada al cinema documental que Loach va conrear en els seus primers treballs. La pel·lícula (GBR, 2013, 94min) tracta de l'esperit que va guiar els dies posteriors a l'acabament de la 2a Guerra Mundial i de com els britànics van començar a construir l'anomenat Estat del Benestar (Welfare State) sobretot a partir del Servei de Salut Pública. Com haureu vist es tracta d'una pel·lícula ben política, és a dir, ben preocupada per la marxa de les coses.



Els anglesos estaven en el bàndol guanyador. La Guerra havia acabat, era l'any 1945 i Europa sencera havia patit el desagnament més gran i la ignominia més escandalosa després dels quasi 6 anys de conflicte (9 si considerem la Guerra Civil Espanyola com la preparació del posterior conflicte europeu). Les eleccions democràtiques posteriors a la guerra prometien una bona lluita entre el conservador president Churchill (que acabava de guanyar la guerra) i el polític laborista Clementt Atlee. El partit laborista va obtenir el triomf i aleshores va posar en marxa una màquina destinada a promoure la solidaritat entre el poble. Ja n'hi havia prou de patiment, de morts i de misèries. Aleshores el concepte de <<públic>> va començar a guanyar la seua particular batalla sobre el concepte de <<privat>>. Calia una sanitat que no deixarà ningú en la vorera. Calia lluitar per eixir junts d'aquella situació insostenible que la dècada dels anys 30, amb una crisi brutal, i la guerra, havien propiciat per a milions de persones. La pobresa no podia ser ara la causa de més exclusió social i més misèria per a un poble que havia vist sobrevolar els avions alemanys pel cel de Londres i havia vist morir a tanta i tanta gent. L'eufòria es contagià i el sector públic com un model de solidaritat començà a créixer. Poc després Europa sencera volia imitar als britànics. I això fou així fins la dècada dels 80 i el gover ultraliberal de Margaret Tatcher. Aquell govern va començar a desmuntar tota la màquina estatal que funcionava des dels anys 50. Després de la caiguda de la URSS la resta d'Europa va començar a mirar als britànics i un i altre govern liberal van pensar que en cada país també hi havia molt a guanyar amb la privatització dels serveis públics.



Està clar que Loach aposta per retrobar aquell esperit que ens permeta aspirar (si és que això es pot dir) a viure en un món més just i equitatiu. A l'entrada passada recordava l'informe d'Intermón-Oxfam sobre la distribució de la riquesa. N'hi ha crisi, sí, i molt forta, però amb la crisi els rics augmenten els seus beneficis mentre la resta hem de veure com emigren els joves i els malalts s'han de resignar a habitar als corredors dels hospitals. I resulta que les decisions polítiques per a eixir d'aquesta crisi les prenen precisament aquells que no paren de fer-se rics (i no em referisc als governs), és a dir, aquells que de cap manera estan en crisi, aquells qui més estan eixint beneficiats de la crisi dels altres. Aleshores? Quina eixida de la crisi se'ns proposa? Volem deixar de ser ciutadans per a convertir-nos de nou en súbdits?


DIJOUS 6 DE FEBRER DE 2014, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA


dimarts, 21 de gener del 2014

EUROPA AL CINEMA. "MARIUS Y JEANNETTE" de Robert Guédiguian (154a. 23/01/2014)

Després de creuar Europa amb els ferrocarrils de la companyia Zentropa, al nostre institut (també ell es troba d'alguna manera lligat al ferrocarril) arriba una història d'amor dins de la classe obrera. Sembla que aquestos anys no se'ns va del cap la idea de la crisi. Moltes persones perden els seus treballs i els que no els perden veuen empitjorar les seues condicions econòmiques i laborals. Sembla que abans d'açò tots vivien bé en aquesta Europa miope i desmemoriada, en aquesta vella Europa. Aquesta pel·lícula reflecteix com en un conte que les condicions de vida difícil no s'acaben d'inventar. Estem a la dècada dels anys 90. La URSS ha desvelat el fracàs del comunisme real i als països capitalistes occidentals el neoliberalisme esmola la seua navalla: Europa donarà l'esquena a la classe obrera que haurà d'iniciar un nou descens als inferns. La política sembla un element insuficient per a resoldre els problemes. El repartiment de la riquesa fa temps que ha deixat d'estar en el discurs dels partits socialdemòcrates. Però la riquesa, lluny de repartir-se una mica, cada vegada s'acumula en menys mans. Intermón-Oxfam acaba de fer públic un informe demoledor: 85 persones del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial (3.500.000.000). D'aquesta política de repartiment de la misèria participa Europa, participen els organismes internacionals, participen els governs, les classes poderoses. Mentrestant la classe obrera ho passa malament. I la classe mitjana es dilueix cada vegada més i es troba més a prop d'aquella classe obrera anomenada alguna vegada proletariat. I tots aquestos ho tenen ben difícil.


A Marius y Jeannette (Robert Guédiguian, FRA, 1997, 97min) anem a trobar les històries de dos persones marcades per la vida i per les dificultats d'arrossegar tot el que duen damunt. Jeannette ha de traure endavant dos fills de dos relacions diferents amb el seu treball malpagat de caixera a un supermercat (que avui tanta gent suspire per un treball malpagat, per qualsevol treball malpagat és un crim social que hauria de pagar-se alguna vegada). Marius passeja la seua coixera com a vigilant d'una cimentera mig abandonada (altre indici del que hauria de vindre). Els dos estan ferits, però els dos tenen ganes de viure. Les relacions entre els personatges del barri obrer de l'Estaque són més una declaració d'intencions de com podria ser la vida que de com és vertaderament. Un conte, aleshores, que et manté sempre amb el somriure viu i que significa tot un rearme moral davant les situacions de barbàrie econòmica que coneixem dia rere dia.

no feu cas de la data, la peli és al cineclub, però dijous!

El director francès Robert Guédiguian és un especialista en narrar les històries de la classe obrera, en contar les possibilitats d'unes vides difícils. Truncades de vegades pel passat, per la dificultat econòmica permanent, pels entrebancs de l'estretor en què han de conduir-se les vides dels barris perifèrics de les grans ciutats. Marsella és el seu lloc, l'observatori des d'on mira a aquesta Europa desigual. Una ciutat francesa, europea, i també mediterrània. Una ciutat de províncies amb grans nivells d'atur, forta immigració i com a fruit de tot aquell cóctel la ciutat on millors resultats obté el Front Nacional de la família Le Pen. Això és, l'ultradreta. És l'ultradreta el camí que va a seguir Europa? Serà això bo per a les grans fortunes? S'ha cansat de la democràcia el continent europeu? És el nostre deure de ciutadans europeus no deixar que Europa torne a caure en aquestos braços de ferro. Però estàvem somrient amb una pel·lícula... continuem amb això!


DIJOUS, 23 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimarts, 7 de gener del 2014

"EUROPA" dins del cicle Europa al cinema. (153a. 9/01/2014)

Aparentment tot està bé, així comencen alguns dels manifestos que el director danès Lars von Trier ha regalat al públic cinèfil en els darrers 25 anys. Lars von Trier és un director eminentment polèmic i denostat per alguns crítics al temps que enlairat per altres. La seua filmografia no deixa indiferent ningú. Von Trier tracta sempre d'impactar a l'espectador i d'utilitzar tots els recursos a l'abast del director per a construir autèntics exercicis d'estil. Tot això l'allunya del cinema clàssic i dels grans narradors americans que tant ens agraden (John Ford, per exemple) i l'acosten més a un cinema críptic i al·lucinant, podríem dir del tipus de David Lynch, per exemple. Però les diferències entre Lynch i von Trier són evidents. Europa (DINAMARCA, 1991, 124', b/n) és una pel·lícula sobre el desastre que suposa la 2a Guerra Mundial. Un americà d'origen alemany viatja a l'Alemania destruida per la guerra l'any 1945. Treballarà amb el seu oncle a la companyia de ferrocarrils Zentropa amb la voluntat d'ajudar a la reconstrucció de les ferides del país, però les ferides són massa profundes. El tren recorre el continent com una metàfora i recordatori de tots els trens que han conduit milions d'éssers humans a la mort durant els anys del nazisme. El protagonista es vorà envoltat de l'univers creat pel director de la pel·lícula, un univers del qual ni ell ni l'espectador podran escapar.


En tots els comentaris que llig sobre la pel·lícula em trobe en el mateix adjectiu, una pel·lícula hipnòtica, diuen. I sí, una d'aquelles pel·lícules de les quals un oblida l'argument i es queda amb algunes imatges que l'acompanyen durant molt i molt de temps. Von Trier ens presenta una pel·lícula completament allunyada del realisme, les escenes van acompanyant-se de l'omnipresent i demoledora veu de l'actor Max von Sydow (el cavaller que torna de les creuades en El séptimo sello de Ingmar Bergman), que és un trasunte del mateix director i que ens anuncia en temps futur el que va a passar-nos, el que va a passar-li al protagonista, una titella en mans d'un director que actua ací com a déu absolut i que recrea artificialment el que queda d'Europa. Alemania, año 0 (R. Rossellini) o Berlín, Occidente (B. Wilder) presentaven una Alemania enderrocada física i moralment per la guerra. Europa ens mostra eixe mateix enderroc però de forma absolutament esteticista i artificial, amb decorats, transparències i imatges tretes de la ment d'aquest controvertit creador. No puc assegurar (mai puc fer-ho, però menys amb aquesta pel·lícula) que serà del gust de tots els habituals del cineclub, però crec que l'experiència paga la pena.


Aquest matí m'explicava una alumna que a un cinema els xiquets que estaven a punt de veure Frozen, la darrera peli de Disney, van rebre per error una descàrrega d'imatges de Nymphomaniac, la última i de nou polèmica pel·licula de Von Trier. M'imagine les cares dels xiquets i dels pares i mares dels xiquets. I m'imagine també al sr. Von Trier mirant-ho tot des de la cabina, amb somriure malèvol i cara de bon xic (si això és possible). Europa no suposarà cap escàndol sexual per als nostres avesats espectadors.

I ara, deixeu-vos conduir per aquesta veu...


i així entendreu això d'"hipnòtica"...

Europa forma part d'una trilogia sobre Europa junt amb El elemento del crimen (1984) i Epidemic (1987).


DIJOUS, 9 DE GENER DE 2014 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.